Cada albor matutina, mentre s'encaminava cap a l'estació, se submergia en la contemplació dels salzes que vorejaven la sendera. Alguns d'ells ja començaven a entapissar les voreres amb la seua efímera decadència, fulles que en la caiguda reflectien la cruesa d'un desig frustrat.
En l'andana, com una escena treta d'un quadre, romania asseguda. Es va acomodar en un banc impregnat de la foscor del verd, amb una bossa de pell marró reposant al seu costat, les sabates de taló, els vaquers desgastats i la jupa de cuir.
Mai es van esvair de la seua memòria l'aroma de la seua pell ni la humitat dels seus llavis. Anhelava ferventment que el rellotge marcara el moment anhelat del retorn.
Durant mesos va esperar, embolicada en la soledat de les càlides nits d'estiu. Amb el pensament abraçant el record i la mirada perduda en la remota curvatura de la mar blava. Les llunes platejades van passar, les flors es van marcir i el carrer es va convertir en un escenari de salzes nus i corriols plagats de fulles marcides. La letargia de la tardor va arribar, però ell no va retornar.
Es va asseure en el banc de l'andana, estrenyent el mocador que comprimia entre les seues mans. Buidada de llàgrimes, va esperar un tren que mai va arribar.
El seu nom, Penélope.
(Agraïsc a Joan Manuel Serrat per condensar tanta sensibilitat en una cançó)
Artur Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada