Em considere una persona progressista, amb tot el que això implica des del punt de vista ideològic, polític i humà. Estime el meu País Valencià, la meua llengua, la meua cultura, els meus costums. Defense, sense matisos, la sanitat pública i l’educació com a drets universals, gratuïts i de qualitat. Crec fermament en la pau entre els pobles, rebutge qualsevol forma de guerra o indústria armamentista, i sostinc amb convicció que el respecte entre cultures és un principi bàsic per a una convivència justa en un món que és ja profundament multicultural.
Sóc dels qui creu en l’autogestió dels pobles, en la seua capacitat per organitzar-se sense tuteles externes. Lluite contra les desigualtats socials, assumisc com a urgent la problemàtica del canvi climàtic, i defense un model de vida que pose al centre la sostenibilitat, el respecte pel medi i la dignitat humana. Em repugna la voracitat dels grans poders econòmics, que ho devoren tot al seu pas, sense escrúpols, deixant darrere una humanitat cada volta més precaritzada, més alienada, més sola.
I, tanmateix, malgrat tot això, em sent desorientat. Angoixat. Moralment vençut en aquest moment històric que ens ha tocat viure. Tinc la sensació que tot allò en què crec —tot allò que molts defensem des de fa dècades— ha sigut desplaçat per una lògica despietada que converteix la política en un teatre buit i les ideologies en paper banyat.
Em dol profundament veure com hem arribat fins ací. Sembla que la política ha sigut ocupada per personatges buits, per actors d’una funció aliena a la vida real, per allò que m’agrada anomenar “polítics de pega”. Persones que es presenten sota la bandera de la democràcia, però que actuen al servei d’interessos molt concrets i ben allunyats del bé comú. No tenen cap problema a aixafar, humiliar o manipular aquells que encara creiem en la democràcia de veritat: aquella que busca millorar la vida de les majories, protegir els drets fonamentals i garantir condicions dignes per a totes i tots.
El pitjor de tot és que aquests impostors han aconseguit alguna cosa encara més greu que el desprestigi de la política: han inoculat la desconfiança. Han aconseguit que ja no creguem ni tan sols en la possibilitat d’un canvi real. I això és perillosíssim. Perquè quan les majories perden la fe en la política, el camp queda obert perquè altres discursos —més simples, més excloents, més autoritaris— ocupen el seu lloc.
Aquest terreny guanyat per l’extrema dreta no ha sigut un accident. És conseqüència directa de l’abandonament dels ideals. De la corrupció del llenguatge. De la traïció sistemàtica a les promeses que una vegada ens feren somiar amb un món millor. Em resulta demolidor veure com aquesta dreta antidemocràtica i excloent va conquerint espais en la vida política i social sense quasi resistència. Encara més: veure com molts que abans s’alçaven per defensar els drets, hui s’han rendit. Estan cansats. Ja no queda energia per protestar, per organitzar-se, per debatre, per construir alguna cosa diferent.
I no els culpe. Ens han anat desactivant poc a poc. Ens han portat fins a aquest punt de paràlisi col·lectiva. Fins a aquest estat d’esgotament crònic que sembla formar part d’una estratègia perfectament dissenyada. Perquè sí: comence a pensar que res d’això és casual. Que hi ha un poder —digueu-li econòmic, financer, transnacional o simplement sistèmic— que ha provocat aquest escenari. Que ens ha arrossegat amb precisió mil·limètrica fins a aquesta sensació d’inutilitat, de derrota, d’haver sigut utilitzats.
Cada vegada que escolte dir que “les ideologies ja no importen” o que “el món és massa complex per canviar-lo”, no puc evitar sentir una punxada de tristor. Perquè darrere d’aquests discursos no hi ha neutralitat, sinó resignació. I la resignació és el millor aliat del poder.
Jo no renegue dels meus ideals. Al contrari: els referme. Perquè, més que mai, necessitem recuperar el sentit profund de paraules com justícia, solidaritat, dignitat, comunitat, igualtat. Necessitem eixir del cinisme, de la superficialitat, de la idea que tot està perdut. No perquè les coses estiguen bé —no ho estan—, sinó perquè rendir-nos seria acceptar que aquest és l’únic món possible. I això no és veritat.
Ens han fet creure que no hi ha alternativa. Que tot canvi és utopia. Que tot sistema diferent està condemnat al fracàs. Però el cert és que, si la història demostra alguna cosa, és que els canvis són possibles, encara que mai no siguen fàcils. I que les utopies, lluny de ser fantasies ingènues, han sigut sempre el motor que ens empeny cap a horitzons millors.
Hui, més que mai, em faig aquesta pregunta: És possible un altre món? O ja és massa tard? Queden forces per reconstruir una política honesta, col·lectiva, solidària? Podem imaginar un futur que no es base en la competència, en la destrucció del planeta, en el menyspreu al diferent?
Jo vull pensar que sí. Malgrat el cansament. Malgrat la decepció. Malgrat que tot semble dissenyat per desactivar-nos. Vull pensar que cada persona que no claudica, cada comunitat que s’organitza, cada projecte que aposta pel comú, està plantant una llavor de futur.
És cert que moltes vegades em sent sol. Atrapat. Impotent. Però també és cert que el simple fet de continuar creient en aquests valors és, hui per hui, un acte de resistència. I si encara som capaços de fer-nos aquesta pregunta —és possible un altre món?—, llavors la resposta no pot ser una altra que sí. Encara que coste. Encara que faça mal. Encara que el camí siga incert.
Perquè renunciar a eixa possibilitat seria acceptar que la injustícia ha vençut. I jo, per la meua part, no estic disposat a concedir-li eixa victòria.
