Defensar el País Valencià quan més falta fa
Hi ha moments en què una societat ha de mirar-se a l’espill i preguntar-se què està disposada a defensar. No amb crits buits, no amb consignes fabricades, sinó amb serenitat, amb intel·ligència i amb una profunda consciència democràtica. El País Valencià es troba ara en un d’eixos moments decisius.
Defensar la cultura valenciana, la nostra llengua i la nostra identitat no és cap capritx ideològic. És defensar una manera d’estar en el món. És protegir la memòria dels nostres pobles, les paraules dels nostres avis, les cançons, les festes, els oficis, la literatura, l’escola pública, els carrers on hem aprés a viure i la dignitat d’un poble que no vol ser reduït a folklore decoratiu ni a postal turística.
I, tanmateix, mentre tot això es debilita, massa sovint continuem atrapats en disputes estèrils. Encara hi ha qui prefereix perdre energies discutint si el valencià és català o no ho és, si el català, el valencià i el mallorquí són o no són la mateixa llengua, com si la realitat científica depenguera de la crispació política. La filologia fa molt de temps que ho té clar: parlem d’una mateixa llengua amb diferents noms, variants i riqueses territorials. El valencià és la nostra manera pròpia, legítima i estimada de parlar eixa llengua compartida. I això no ens resta identitat; al contrari, ens dona profunditat, història i una força cultural immensa.
El problema és que aquestes discussions, alimentades una vegada i una altra pels qui mai no han estimat realment la llengua, ens divideixen i ens desgasten. Mentre discutim entre nosaltres, els trets més essencials de la nostra identitat van quedant arraconats. Es debilita l’ús social del valencià. Es qüestiona la seua presència a l’escola. Es menysprea la cultura pròpia. Es ridiculitza allò que hauria de ser motiu d’orgull compartit. I tot això passa mentre una dreta cada vegada més extrema i una extrema dreta cada vegada més desacomplexadament autoritària avancen amb un discurs carregat d’ignorància, menyspreu i agressivitat.
El perill és real. No és una exageració ni una alarma retòrica. Quan es comença atacant una llengua, sovint s’acaba atacant una forma de convivència. Quan es presenta la cultura com una nosa, l’escola com un enemic i la pluralitat com una amenaça, el que està en joc ja no és només una qüestió lingüística: és la qualitat democràtica d’un país.
Els de sempre tornen a prendre protagonisme. Els qui voldrien un poble obedient, sense memòria, sense llengua pròpia i sense consciència crítica. Els qui converteixen la ignorància en bandera i la divisió en estratègia. Els qui saben perfectament que un poble dividit és molt més fàcil de dominar.
Davant d’això, no podem respondre amb més confusió ni amb més sectarisme. Hem de respondre amb arguments democràtics, amb cultura, amb coneixement i amb fermesa. No podem permetre que la defensa del valencià quede atrapada en baralles absurdes que només beneficien els qui voldrien veure’l desaparèixer de la vida pública. La nostra força ha de nàixer de la intel·ligència, de la coherència i de la generositat.
Defensar el valencià no és anar contra ningú. És anar a favor de nosaltres mateixos. A favor dels xiquets i xiquetes que tenen dret a créixer en la llengua del seu poble. A favor dels creadors, dels mestres, dels escriptors, dels músics, dels barris i dels pobles. A favor d’una identitat oberta, culta, moderna i profundament democràtica.
Ara no és temps de disputes menudes. Ara és temps d’alçar la mirada. De recordar que una llengua no sobreviu només perquè tinga raó científica, sinó perquè la gent l’estima, la parla, l’ensenya, la canta, la llig i la defensa. El País Valencià necessita menys soroll inútil i més consciència. Menys batalles fabricades i més compromís real.
Perquè si no ho fem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres. I si deixem que la ignorància ocupe el lloc de la cultura, si deixem que l’odi substituïsca el pensament, si deixem que la divisió ens paralitze, aleshores sí: estarem abocats al fracàs.
Però encara som a temps. Amb arguments. Amb dignitat. Amb democràcia. Amb la llengua viva als llavis i la cultura com a forma de resistència.
Defensar el valencià és defensar el futur. I defensar el País Valencià és, hui més que mai, una obligació moral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada