A la fi de l'estiu passat “FUSTA DE CARRASCA”, última novel·la de l'escriptor puçolenc Manel Alonso, va ser llançada al mercat. Des de llavors, l'amic Manel no ha deixat de realitzar presentacions i activitats relacionades amb l'esmentada publicació. Dissabte que ve, 6 de maig, tindrem l'oportunitat de sentir el seu propi autor parlar sobre els secrets de la novel·la en qüestió. Serà a les 18.30 h en la Fira del Llibre de Castelló, en l'espai habilitat per a tal menester. Manel m'ha sol·licitat que prologue l'esmentada presentació i jo estic encantat d'atendre la petició. Sens dubte, serà un plaer participar en l'esdeveniment. En publicar-se, em vaig fer amb un exemplar i en pocs dies ja l'havia llegit. En primer lloc, he de dir que la novel·la em va impactar per l'argument i per la forma en què en poques pàgines ja estava reconeixent la significació de tot el que anava llegint. A més de la bellesa formal, per als qui coneixem a Manel amb una certa familiaritat, trobem en la lectura de FUSTA DE CARRASCA un valor afegit, un cert avantatge per a interpretar intencions o situacions biogràfiques alienes a lectores i lectors més asèptics. Es tracta d'un segon trajecte paral·lel a la lectura convencional.
Però abans d'entrar en un anàlisi més detallat de l'obra que ens ocupa, m'agradaria destacar alguns aspectes biogràfics relacionats amb l'autor. Manel no necessita presentació, però procedeix fer un xicotet recordatori de la seua trajectòria literària.
Nascut a Puçol (L’Horta Nord) el 1962, és autor de diversos llibres de poesia, novel·les, reculls de contes i dietaris, entre els quals destaquen Correspondència de guerra, premi Paco Mollà de poesia, Entre les urpes del gat (novel·la), el recull de contes Els somriures de la pena (Onada Edicions, 2011) i el dietari Les petjades de l’home invisible, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. També ha publicat llibres de narrativa infantil, com ara Caram, quina aventura! i Conta’m un conte, amb els quals va obtindre el Premi Samaruc al Millor Llibre Infantil que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians en les edicions del 2002 i 2009.
Doncs bé, centrant-nos ja en l'últim treball narratiu de Manel Alonso, la primera apreciació que destaca és la nítida utilització de la memòria, al més pur estil proustià, per a evocar el record i la reminiscència. Una llesca de pa redona, amb una textura ferma, una mica de silenci i soledat i la dolçor intensa de crema d'avellanes i cacauets són l'alquímia perfecta per a iniciar la travessia d'un bell relat que encén el cor i alimenta l'esperit. Una narració que recorre aspectes essencials de la biografia dels avantpassats de la protagonista, Pilar. Els seus pares, en plena postguerra, oriünds de la localitat manxega d'Ossa de Montiel, van decidir emigrar a Pouet. Nom alternatiu de Puçol, localitat valenciana de l'Horta Nord. Lloc en el qual Alonso construeix gran part de la seua producció literària.
Una història que sens dubte és la història d'un gran nombre de valencians i valencianes. Gents que van emigrar a les nostres terres per a sobreviure, però que en cap moment van oblidar les seues arrels. Hui, dues generacions després, des de l'evocació de Pilar, neta d'aquella nissaga d'emigrants, Manel ens proposa un colpidor hàlit de memòria y d'estima en el qual la seua veu es mimetitza en la mateixa veu de Pilar, passant a un pla narratiu que podríem qualificar d'amagat entre bastidors. Un joc de protagonismes narratius que es complementa amb una veu plena d'ofici. Un relat curull de precisió, d'agilitat literària i de múltiples glopades de sentiment i emocions a flor de pell.
A mesura que lliges et vas impregnant de quotidianitat. Fet que atrapa al lector amb una lectura àgil i dinàmica. Unes escenes i records que desprenen naturalitat i proximitat pels quatre costats. El fil narratiu dibuixa una sèrie d'espirals en les quals el passat i el present s'entremesclen. Un joc literari que es desenvolupa al llarg de la novel·la i que va mostrant diferents escenes de la vida de la protagonista.
Pilar fa honor al seu sobrenom. És una dona forta i decidida com ho és la fusta de carrasca. La seua memòria és fidel cronista de la seua infància i de totes les vicissituds que, des de que tenia us de raó, va viure en el procés d'assentament i integració en eixa nova terra on els seus avantpassats van arribar a la recerca de noves oportunitats. Un lloc on ha construït la seua llar juntament el seu company, els seus fills i altres familiars. A pesar, dels durs revessos de la vida. Malgrat el colp més dur que pot rebre una mare, decideix que la memòria no es perda en les profunditats de l'oblit. A recer d'eixe màgic joc narratiu que ens suggereix Manel Alonso, Pilar revifa les propietats de la seua nissaga. I malgrat la ràbia i el desconcert davant els últims esdeveniments viscuts, decideix no posar punt final a una història que ha de continuar per dos motius fonamentals: com a ofrena al record del seu fill Arnau i com a testimoniatge d'estima al seu company de vida i als seus avantpassats.
En revisar la ressenya realitzada pel poeta i filòleg Vicent Nàcher, llig: “Manel Alonso ha escrit sense adonar-se'n la seua millor obra narrativa, la més redona, la més equilibrada i segura, en un trajecte literari, trasbalsant al lector amb les emocions més bàsiques de les persones”. I jo, per descomptat, no li contradiré. Encara més, estic completament d'acord amb la seua apreciació. Realment, Manel ha posat tots els seus esforços a oferir-nos una novel·la de la vida per a la vida. Tota la saviesa narrativa i l'experiència d'escriptor consagrat es manifesten en FUSTA DE CARRASCA.
Però… Qui és Pilar? Qui és el seu company sentimental? Quin valor té el quadern blau dels records?
Possiblement, tot transcendeix més enllà del fet literari. Tal vegada, el fons de la qüestió és un llegat d'immens amor cap a eixa pèrdua irreparable.
Artur Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada