Paraules gastades

Paraules gastades, rosegades pel temps,
es cremen lentament en un foc antic
que jo mateix vaig encendre un dia.

Voldria soterrar-les, deixar-les caure,
seques i mudes com fulles a la tardor.
Però algunes resisteixen, s’enfilen dins meu,
es tornen punxes ardents, demanen sortir,
sentir la carícia del paper,
deslliurar-se i ser llum,
encara que incendien el meu pit i em devoren.
A vegades les imagine cendra,
esvaïdes, sense rastre ni memòria,
però d’altres, les sent tan vives
que temo el seu verí,
el pes afilat d’allò que callen.
Llavors, les retinc, les confine,
les lligue amb la fredor d’un silenci antic,
i elles, amotinades, esperen l’hora.
Guardades en el fons més fosc,
m’acompanyen com un batec que no cessa,
mentre jo resguarde l’ànima,
encara que em trenquen les entranyes.

Artur Álvarez