Camine sense alçar els peus del terra
Amb un pas que he heretat de les dones de casa
Fent volar pensaments com aus esbojarrades
Mentre els meus peus a penes em sostenen
I em fan entropessar en cada pedra.
Camine sense alçar els peus del terra
Caient en tots els llocs on es pot caure.
He redolat per escales, carrerons i muntanyes.
He caigut al treball, als carrers i a les places,
als halls d’alguns hotels i centres comercials,
i als autobusos...
Amb colps lleugers, i altres vegades forts,
sagnant pels trencats de la pell,
mirant la dignitat riallera com fuig.
Però segueix caminant sense alçar els meus peus,
en obstinada marxa que m’arrela
a una sinèrgia incontrolada i familiar.
Gràcia Jiménez Tirado. Viu a Sant Vicent del Raspeig, a l’Alacantí. Va
estudiar Història Contemporània a la Universitat de València.
Professionalment sempre ha estat vinculada al món de l’educació. Creu
des de ben jove en l’acció personal i en els moviments cívics com a
motor del progrés social.
Col·labora habitualment en el món de la comunicació, a través de la
ràdio i la premsa. Es considera poeta, però també gaudeix escrivint
prosa. Ha publicat els poemaris Platges, Quadern del Vent i Encara que
la nit es faça forta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada