“Pensava que un fill és sempre un esqueix del teu cor capaç
de viure, i créixer, i brostar pel seu compte. És, talment un tany
de roser, una sarment de parra, o un brot de llorer capaços
d’aferrar lluny de la soca”
Gabriel Janer Manila
“L’amour n’a pas peur de la peur qui est dans l’amour”
Hélène Cixous
No hi ha conjur.
Només el cos
tan ple de pell,
tan ple de pells,
tan ple de l’altre.
No hi ha conjur:
és una tarda.
La tarda nostra
amb tot obert
fins a l’estrella:
la tarda al vent,
la tarda a terra.
No hi ha miracle.
Només un tany
de rosa endins
que se’ns escapa
i que no tant.
No hi ha miracle:
és una flor.
La flor infinita
amb la flor eterna
i tant se val:
la flor de dins,
la flor més seva.
No hi ha després.
Només els dits
damunt la panxa
i que ara vinc,
que ara t’escolto.
No hi ha després:
és el delit.
L’ànima solta
i els sentits que
s’arremolinen:
delit de món,
delit de néixer.
Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) ha participat a la Pedra foguera —antologia
jove dels països catalans—, a Quàntiques —10 poetes joves en diferencial
femení— , a Allò de dintre —homenatge poètic a Joan Ponç—, a Ningú no ens
representa —poetes emprenyats— i a Màscares i reclams —vint dones poetes
interpreten Montserrat Abelló. Ha publicat La cabra que hi havia, Nosaltres i tu,
Homes i ocells i Visca!. Ha editat les Dues Catalunyes d’Àngel Carmona i l’obra
poètica d’Àngel Guimerà. Ha traduït, amb Arnau Pons, un fragment de La Douleur
de Marguerite Duras. Intenta barrejar la Rodoreda amb la Tsvietàieva i en Roure
quan diuen que «ho acuso tot de ser massa bonic», que «només jutjo els jutges»
però que «som-hi, que n’hi ha/ per tots i en sobrarà».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada