Al final de l'infinit

Desperte dissolt
en els enroscats pilars
que sostenen
el murmuri del vent.
Des de la finestra,
albire l'essència dels batecs:
els arbres ballant la dansa hivernal,
el ressò de la mar colpejant el pentagrama
i l'horitzó desplegant la seua eternitat.
Així doncs,
potser naufraga en el teu record,
en l'esperança de la teua pell,
en la imatge que s'esvaeix en el temps.

Potser l'abraçada
està al final de l'infinit.

Artur Álvarez