La dansa macabra del fred

El vent rugia amb ferotgia, assotant el rostre de Miquel amb un fuet de neu gelada. El torb havia convertit el bosc en un llenç blanc, un escenari fantasmal on es desenvolupava una dansa macabra: la lluita de l'home contra la naturalesa implacable.

Miquel avançava a trompades, un nàufrag en una mar de neu. Les seues robes, xopades i congelades, es convertien en una mortalla que ho empresonava. El fred era un enemic invisible que li robava la força i l'esperança, un llop feroç que mossegava la seua carn i la seua ànima.
Els seus dits entumits a penes podien subjectar les branques que li servien de suport, i els seus ulls, ennuvolats per la neu, només distingien la tènue llum del sol que es filtrava entre les copes dels arbres, com un últim alé de vida.
Un udol li va estarrufar la pell. Es va quedar immòbil, el cor bategant amb força en el seu pit. Al lluny, entre la boira i la neu, va veure una silueta fosca que ho observava: un llop, un caçador pacient que esperava el moment oportú per a assestar el colp final.
El terror es va apoderar d'ell, però en eixe instant un record li va vindre a la ment: el seu avi, un home adobat per l'experiència, li havia parlat del foc com l'última esperança en l'adversitat.
Buscant en la seua motxilla amb mans tremoloses, va trobar un vell encenedor i un grapat de branques seques. Va encendre una xicoteta fogata, una flama tímida que desafiava la foscor i el fred. A poc a poc, la flama va créixer, es va convertir en una foguera que brindava calor i refugi, un oasi de vida enmig del desert blanc.
El llop va retrocedir, udolant de frustració. Miquel es va asseure al costat del foc, sentint com la calor li retornava la vida. La mossegada del fred s'havia convertit en una abraçada reconfortant.
Havia sobreviscut. La dansa macabra del fred havia acabat, i ara, amb l'esperança renascuda en el seu cor, estava llest per a continuar lluitant, per a trobar l'eixida del bosc i tornar a la vida.

Artur Álvarez