Kierkegaard, en la seua obra "El concepte d'angoixa", la defineix com una característica inherent a la condició humana. Sorgeix de la llibertat mateixa, de la capacitat de triar que ens enfronta a la responsabilitat de les nostres decisions. Aquesta llibertat, lluny de ser una font d'alegria, pot generar una profunda inquietud, ja que implica la càrrega de l'elecció i la incertesa sobre les seues conseqüències. L'angoixa, en aquest sentit, és el reconeixement de les infinites possibilitats que s'obrin davant nosaltres i l'ansietat que prové de la necessitat de triar en un món ple d'opcions.
Sartre, per part seua, aborda l'angoixa existencial des d'una perspectiva més política i social en la seua obra "L'ésser i el no-res". Per a ell, sorgeix de la consciència de la pròpia existència i la falta de sentit inherent a aquesta. L'ésser humà, segons Sartre, està condemnat a ser lliure, la qual cosa implica que som responsables de crear el nostre propi significat en un món absurd i sense transcendència. Aquesta falta d'un propòsit preestablit pot generar una profunda angoixa, ja que ens enfronta al buit i la insignificància de les nostres accions en un univers indiferent.
Nietzsche, en obres com "Així va parlar Zaratustra", l'aborda des d'una perspectiva més tràgica. Per a ell, sorgeix del conflicte entre el desig humà de transcendència i la realitat d'un món sense Déu. Nietzsche proclama la mort de Déu com l'esdeveniment més transcendental de la història humana, ja que comporta la pèrdua d'un fonament absolut per a la moral i l'existència. Aquesta absència d'un Déu transcendental deixa a l'ésser humà sol enfront de l'abisme de l'univers, enfrontant la responsabilitat de crear els seus propis valors i significats en un món privat de fonaments sòlids.
Heidegger, en la seua obra "Ser i Temps", l'aborda des d'una perspectiva fenomenològica, centrant-se en l'experiència concreta de l'ésser humà en el món. Per a Heidegger, l'angoixa és l'estat en el qual l'ésser humà s'enfronta al no-res, a la possibilitat de la seua pròpia no existència. Aquesta confrontació amb el no-res revela la finitud i contingència de la nostra existència, la qual cosa ens porta a confrontar el sentit de la nostra pròpia vida i la inevitabilitat de la nostra mort.
En definitiva, l'angoixa existencial és una experiència fonamental en la vida humana, que sorgeix de la consciència de la nostra pròpia existència i la responsabilitat de les nostres decisions. Ja siga des de la perspectiva de Kierkegaard, Sartre, Nietzsche o Heidegger, l'angoixa existencial ens confronta amb el misteri i la tragèdia de la nostra condició humana, convidant-nos a reflexionar sobre el significat de la nostra vida i la nostra relació amb el món. En última instància, l'angoixa existencial ens recorda que som éssers llançats en un món sense garanties, enfrontant la tasca de crear el nostre propi significat enmig de la incertesa i la contingència.
Artur Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada