L’art cura. No sempre ho sembla, però ho fa. Et transforma per dins, et sacsa, et reconcilia amb tu mateix.
Des de fa segles, l’art ha sigut refugi, crit, espill. Una manera de traure el que pesa i no es diu. Quan pintes, escrius, balles o composes, el que tens dins troba una eixida. I de sobte, allò que feia mal ja no pesa tant. L’alliberes. I et tornes a respirar.
Crear és catarsi. És obrir-te en canal sense por. És convertir l’emoció en gest, en so, en color. I en fer-ho, t’entens. O almenys t’escoltes. Que no és poc.
L’art també t’ajuda a mirar dins, més enllà del que es veu. Hi ha parts de nosaltres que només ixen quan creem. Ombres, records, ferides. Però també llum, força i preguntes que mai ens havíem fet. A vegades, una sola línia dibuixada o una nota desafinada et diu més que mil pensaments.
I no sols això. L’art uneix. Quan crees amb altres, quan compartixes escenari, pinzell o silenci, passa una cosa màgica: et sents part d’alguna cosa més gran. I això, en un món que ens aïlla, és una abraçada que cura.
Fins i tot mirar art cura. Una cançó, un poema, una imatge... poden parar el món un moment. I en eixe silenci, respirar millor. Sentir més. Estimar-te un poc.
Artur Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada