El seu nom era Alexandre, un jove
filòsof amb una set insaciable de coneixement i una curiositat que ho
portava més enllà dels límits convencionals. Armat amb el seu enginy i
determinació, va emprendre un viatge únic cap al desconegut.
Amb
cada pas, els murmuris de les multituds s'esvaïen, i Alejandro es
trobava més immers en un silenci profund. Es va endinsar en laberints
d'idees i va travessar corredors foscos de dubtes i certeses. Les parets
de la seua ment estaven adornades amb pintures dels seus pensaments més
profunds i els ressons de les seues emocions més íntimes ressonaven en
els racons més remots.
Després d'un ardu viatge, finalment va
arribar a un lloc on el temps semblava detindre's i l'espai es contreia
en un punt infinitesimal. Era l'epicentre del pensament humà, el nucli
mateix de la consciència.
Allí, en la quietud aclaparadora,
Alexandre es va trobar cara a cara aconseguisc mateix. No com una imatge
reflectida en un espill, sinó com una amalgama de totes les seues
experiències, anhels i temors. Es va enfrontar als seus dimonis interns i
es va abraçar als seus més profunds somnis.
En eixe moment
d'introspecció, Alexandre va comprendre que el viatge al centre del
pensament no era només una cerca externa, sinó també un viatge cap a
l'interior del seu propi ésser. Havia explorat els confins de la seua
ment per a descobrir que la vertadera saviesa jau en l'autoconeixement.
Amb
aquesta revelació, Alexandre va emprendre el retorn a la superfície,
portant amb si un tresor inavaluable: el coneixement de si mateix.
Encara que el seu viatge havia arribat a la seua fi, la seua cerca de la
veritat i la comprensió de l'univers a penes començava.
Artur Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada