Voltaire (1694-1778) afirmava: “L’homme est le seul animal qui sache qu’il doit mourir”. Així que no es tracta tan sols de viure per a procrear, per a mantindre l'espècie… No és, doncs, la biologia exclusivament la que ens força a la necessitat de viure, a témer per la continuïtat de l'ésser humà. També ens angoixa una por existencial.
La
nostra capacitat d'abstracció ens fa assimilar un passat, un present i
un futur ple d'incertesa i amb data de caducitat: la mort. Un fet que
ens produeix temor i ens fa qüestionar eterns dubtes, com ara: si
morirem, quin és el sentit de la vida?
Montaigne (1533-1592) deia: “La filosofia és aprendre a morir”.
Tanmateix,
seria interessant recordar com interpretaven la mort els estoics. Per
què témer a la mort?, es preguntaven. No la veien com un mal sinó com el
desenvolupament natural de la pròpia vida. Formulaven: “Si quan estem vius, no és, i quan morim som nosaltres els que no existim. Si mai ens creuem amb ella, per què témer-la?”
En
canvi, Tomàs d'Aquino (1225-1274) la considerava com un mal, el mal més
espantós que existeix en l'ordre creat. La definia com “la més gran de les desgràcies humanes” pel simple fet que amb ella s'acabava la vida.
La
realitat és que la mort s'interpreta de diferents maneres en funció de
les característiques culturals i els corrents de pensament. Però hi ha
alguna cosa en comú, tots pretenen trobar un significat, perquè com va
dir Sèneca (4 aC-65 dC): “Res és més cert que la mort”.
En
definitiva, per molt que hem intentat véncer-la, no ha sigut possible.
Continuem terroritzant-nos davant la seua inevitabilitat. Seguim sense
entendre-la. Però, realment és tan irracional com podem pensar?
Imaginem
per un moment, com l'escriptor Jorge Luis Borges (1899-1986) ho va fer
en el seu conte “L'Immortal”, que som immortals. Eixa circumstància,
d'entrada, ens convertiria diferents dels humans. Seria un absurd
experimentar sentiments de compassió, d'empatia, de llàstima… Què ens
esperaria? L'eternitat? Ja no ens reconeixeríem entre nosaltres.
Justament el que ens fa humans és poder experimentar eixe reconeixement
de què som mortals. L'ésser un fet al qual tots ens enfrontem ens fa
comprendre als nostres semblants.
La
mort és una de les majors certeses, però també és un misteri. Sabem que
és inevitable, però no sabem com ni quan es produirà. La seua veritat
ens ompli de por. Una temor que va més enllà del mateix fet de morir. És
un pànic al no-res, al buit, al desconegut. El naixement comporta
implícit la mort.
Per
consegüent, viure plenament la mort és un aspecte més de la vida. Morir
és senzill, fàcil, la qual cosa de veritat ens atemoreix és pensar en
ella.
Potser
la millor manera de pal·liar semblant angoixa vital siga viure el
present i pensar que la mort forma part del nostre equipatge i del
nostre ADN com a éssers humans.
Woody Allen (1935-?), referint-se a la mort, deia: “No és que tinga por de morir. El que no vull és ser allí quan ocórrega”.
Artur Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada