En la brisa primerenca, un rumor es desplega,
un murmuri d'ales que trenca la boirina.
És el teu ressò distant que m'abraça i m'inunda,
una carícia etèria que m'eleva.
Com un diamant esculpit en l'alba,
la teua figura es mostra, delicada i pura.
Una au de vidre, a punt de desfer-se,
que entona una cançó de dolor i bellesa.
Les ombres aguaiten, en ramat,
persegueixen la teua essència,
la teua ànima vulnerable.
T'esvaeixes, et fragmentes en l'aire,
però d'entre les ruïnes, renaixes com un fènix,
un ésser de llum i flames desafiant la foscor.
Les teues ales es despleguen, lliures i potents,
i la teua cançó ressona, triomfant i vibrant.
No eres la mateixa, ara eres més forta, més sàvia,
una papallona emergint de la seua crisàlida.
Artur Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada