La mirada dansa en vol eteri

Sobre les crestes d’argent,
la mirada s’esmuny, ingràvida,
dansant amb l’aire com un reflex fugaç.
La mar, santuari de ràfegues,
serpenteja en l’ombra de les ones,
on descansen els sons antics,
la llengua juganera que el temps arrossega.
Tot és immensitat que riu i s’esborra,
un somni líquid on el silenci crema.
Potser demà,
quan la llum s’esmicole sobre la riba,
les restes de petxines
seran flors de mar,
testimonis fràgils d’un instant etern.

Artur Álvarez