Una bicicleta blava (Ramon Guillem)

Mon pare tenia
una bicicleta blava.
Amb ella anava
els caps de setmana
a pescar tenques i llises
a la séquia del port,
a la vora de l´Albufera.
També hi pescava anguiles
i, de tant en tant,
com una festa,
ens portava granotes.
Va morir jove.
El cranc maleït
va esventrar-lo.
Des d´aleshores
la cendra del cor
no ha fet sinó créixer.
Si mon pare visquera ara
no hi podria pescar.
Els peixos són ombres foses
en una aigua pudenta i trista.
Hom pot veure,
algunes hores funestes,
entre les canyes,
una escuma negra,
com la bilis llefiscosa
d´un fetge castigat.

De vegades,
la mort és culpa dels déus.
D´altres,
és culpa dels hòmens.

(de Abisme i ocell)

créditos

RAMON GUILLLEM (Catarroja, 1959). Ha publicat poesia, narrativa i assaig. Com a poeta, cal citar D´on gran desig s´engendra (1985), Premi Vila d´Alaquàs; L´hivern remot (1987 i 2001); Les ombres seduïdes (1990); Terra d´aigua (1993 i 2017), Premi Ausiàs March, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i Premi de la Crítica Serra d´Or; L´íntima realitat (Antologia 1981-1996) (1998); Solatge de sols (1999), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians; Maregassa (2002); Celebració de la mirada (2005), Premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre; Abisme i ocell (2010), Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians; La set intacta (2014), Premi Maria Mercè Marçal i La febre dels dies (2018), Premi Maria Beneyto de l´Ajuntament de València. Amb Fugaç ha guanyat el Premi València de poesia convocat per la Institució Alfons el Magnànim (2019). Ha estat inclòs, entre d´altres, en les antologies L´Espai del Vers Jove (1985), Ser del segle (1989),Camp de mines (1991), Quinze poetes valencians del segle XX (2005), Paraula encesa (2012) i Mig segle de poesia catalana (2018). Part de la seua obra poètica s´ha traduït al francés, el rus, el gallec, el basc, el xinès, l´italià i el castellà. Dirigeix la col·lecció de poesia d´edicions Perifèric.