Cremareu aquesta carta és una novel·la històrica situada en la Germania valenciana on es conta la història de Joan Caro, sucrer i mestre racional de la ciutat de València des del punt de vista de la seua dona.
La diplomàcia, les aliances i els dolços van ser les armes més fermes amb què lluità el sucrer Joan Caro en la guerra de les Germanies: "Un dolç no amarga ningú; ans al contrari, pot obrir portes" era el seu lema. Implicat en el moviment agermanat, la figura de Caro provocava desconfiança: qüestionat pels agermanats radicals perquè volia la pau i rebutjat per la noblesa perquè defensava la causa del poble, la contradicció fatal de Caro no fou que arribà a capità general de la Germania, ni mestre racional, sinó que confià massa en la seua habilitat política.
Escrita com una carta de Beatriu Ferrer, vídua de Joan Caro, adreçada a una noble, Cremareu aquesta carta ofereix una perspectiva única de les Germanies: la d'una dona que fa de confident del seu marit i no ens amaga els seus pensaments, fins i tot quan no coincideixen amb els del marit. Amb esta novel·la Tomàs Llopis ha estat guardonat amb el XXXIV Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira.
«Direu que el meu judici és passional i agosarat, i no us negaré una bona part de raó, soc tan temerària com desvalguda i tan impulsiva com desgraciada; però deixeu-me escriure els pensaments que lleument enllumenen la grisor d’aquests dies tan tèrbols.»
Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de València. Tomás Hernández, un altre professor influent, el va fer decantar per la literatura i Manuel Sanchis Guarner per la filologia. Estudià francès i italià, perquè encara no existia a València una llicenciatura en filologia catalana. Són els anys en què fa els primers contactes amb el Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, futura Acció Cultural del País Valencià, i comença a treballar en l’activisme cultural que no ha abandonat mai.
Mort el dictador, i després d’exercir dos anys com a professor de francès al Col·legi Sant Bartomeu de Godella, en plena efervescència del blaverisme a València, va participar en l’anomenat Pla Barceló per a l’ensenyament del valencià, en els cursos de l’ICE per a l’ensenyament de l’Idioma i les Campanyes Carles Salvador. A les segones oposicions de Llengua i Literatura Catalanes que es van convocar a Catalunya, va guanyar una plaça a l’Institut Francesc Ribalta de Solsona, on va trobar la normalitat sociolingüística que no existia a l’Horta de València.
Es traslladà a l’Institut Ramon Berenguer IV d’Amposta i s’hi va estar set anys, comptant-hi un curs en què va anar en comissió de serveis a l’institut de Benissa, aleshores secció delegada d’Altea. Va ser a les terres del Montsià on començà a publicar articles d’opinió, primer en la premsa local: Ràpita i Ull al mabre a la Ràpita i El Poble de la Marina de Benissa, on Bernat Capó va exercir un padrinatge molt important per a l'autor. És també en aquesta etapa quan publicà, en col·laboració amb Antoni Espí, Curs de narrativa (1988) i Curs de poesia (1989). També publicà en solitari alguns articles al voltant d’aquestes obres. Sempre s’ha sentit lligat a la comarca de la Marina i va participar en la fundació de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta i de L’Aiguadolç, revista de literatura, que de llavors ençà publica l’esmentat Institut, i on ha dut a terme tasques de coordinació de dossiers i de crítica i estudis literaris.
Des de 1989 viu a Pego, on ha estat professor de l’IES Enric Valor fins a la jubilació i on ha desenvolupat la major part de la seva activitat de creació literària. Ha publicat dos llibres de poesia: Palau de cendra (2000, Premi 25 d’abril Vila de Benissa, i Sospirs de Babel (2006) i va guanyar el Premi Joan Climent 2002 amb un recull de poemes. Encara dins l’àmbit de la poesia ha traduït, sol o en col·laboració amb Germain Droogenbroodt, textos d'autors com ara Monika Cämmerer, el mateix Droogenbroodt, Bei Dao, Reiner Kunze o Satish Gupta, entre d’altres, i ha publicat la traducció del poemari The fugitive moon, poemes de Satish Gupta (2001).
Com a prosista, va guanyar el Premi Iaraní del 1996 amb el conte "Músic pagat no fa bon so", és autor de la rondalla El rei cec (2005), del relat Lluc (2006), de les novel·les Les volves d’aquella neu (2008), Hi ha morts que pesen cent anys (Premi Andròmina, 2012), Indòmit (2022) i Cremareu aquesta carta (2023), Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 2022.
A Contra les aules (2016), repassa la seva trajectòria discent i docent en un període que va entre el 1960 i 2014, any en què es va jubilar de la docència. També ha escrit Llibre de la Banda: 75 anys de la Unió Musical de Beniarbeig (2001) en col·laboració amb David Trallero.
Ha fet llibres de text amb Isidre Crespo i Antoni Espí: Excursos (1996) i Traços (2000); ha format part de l’equip d’Edicions Bromera per a l’elaboració dels llibres per a l’ESO i ha publicat treballs i articles sobre didàctica de la literatura.
Fou curador de l’edició dels llibres Vides planes, de Maria Ibars, Costumari valencià, de Bernat Capó, i Burrera comprimida, de Salvador Bolufer, i ha publicat estudis sobre les novel·les d’Enric Valor.
Ha estat antologat a 9 narradors de la Marina (1990), Antologia poètica de la Marina Alta (1997), II Antologia literària de la Marina Alta (2001), Nous relats on line (2001), Poetes del sud (2004) i 10 anys del Premi Iaraní (2009).
Fa recitals poètics amb acompanyament musical del guitarrista Miquel Pérez, amb qui forma part del grup de música i poesia Melodemodomies, que ha muntat fins ara els espectacles "Un cant a la Terra", sobre poemes de Vicent Andrés Estellés, "Odissea", sobre text homèric traduït per Joan Francesc Mira i "Cants d’amor i de mort", amb una selecció de poemes d’Ausiàs March i “Hotel París” de V. A. Estellés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada