Estimar és dibuixar... (Josep Lluís Roig)

Estimar és dibuixar, amb les mans,
en l’aigua de la mar. No existeix cap més lloc
tan inexacte, rere la porta.
Rere la porta, hi ha un univers,
un món que crema, plastificat,
rere la porta. Hi és. Ho sé
perquè la vas creuar, la porta i el seu buit.
Recorde no haver dit res, llavors, que
vaig callar mil anys mentre vivia lluny mil vides.
Però recorde que, en veritat,
mai no me’n vaig anar d’ací, que t’esperava
mentre el desastre es confirmava:
He vist palmeres sobre un poble buit, desert.
Hi ha un passeig marítim rosegat
pel temporal i el silenci. Un bar
on el client únic és l’amo que, avorrit,
mira la tele per sobre de les taules
buides. Hi haurà un camí per algun lloc
però no el trobarem mentre el desig se m’obri
com un diccionari, com un regne petit,
on som els reis i els serfs, els caçadors,
el cérvol, també el xàfec imprevist i salvatge
que s’endurà les cases i els palaus riu avall,
fins el desastre.
Hi ha una llum que travessa la carn,
el cos, els cossos, que travessa aquest vidre
que conté l’aigua incandescent
ara que el sol sosté la badia on, tots nus,
ens vam banyar. Vine, si vols,
a per aquesta carn oberta. Vine
en el teu nom per travessar-me el pit
en silenci, callat i sense llances

Josep Lluís Roig (Oliva, 1967) és autor de més d’una desena de poemaris, reconeguts amb premis com el Salvador Espriu per a Poetes Joves (Sal lenta, 1991), l’Ibn Hafadja d’Alzira (Càries, 2007) o el Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre (Peixos d’un mar sec, 2008). Paral·lelament, a partir de l’any 2000 comença a publicar també teatre, novel·la i narrativa, amb obres com El primer paradís (Premi Vila de Lloseta, 2007) o Resurrecció i mort de G.T. (Premi Ciutat de Vila-real, 2015).