L'home del vestit gris y el temps

Les agulles del rellotge caminaven amb pressa desaforada, deixant arrere un deixant de segons que es convertien en records borrosos. El temps era un riu cabalós que arrossegava els somnis, les il·lusions i les promeses. Els rellotges es convertien en rellotges d'arena, i cada gra que queia marcava la inexorable marxa cap al final. La imatge mòbil de l'eternitat era un lladre sigil·lós que robava la joventut, la bellesa i la vitalitat. Era un enemic implacable que no donava treva, ni tan sols als més poderosos.

En un últim acte de rebel·lia, l'home del vestit gris va decidir desafiar al temps. Es va pujar a una muntanya russa que girava en cercles infinits, va tractar d'atrapar cada segon que s'escapa entre els seus dits.Mentre la muntanya russa gira i gira, l'home del vestit gris es va adonar compte que el temps no era un enemic, sinó un regal. Cada segon, un tresor que calia viure amb intensitat i aprofitar al màxim.

Al final del viatge, va descendir de la muntanya russa amb una nova perspectiva sobre la vida. Havia aprés que el temps era un riu que calia navegar amb saviesa, gaudint de cada meandre i cada remolí.

Artur Álvarez