En l'algaravia del món exterior, on les veus i els ressons s'entrellaçaven en un frenesí caòtic, Clara trobava consol en el seu propi ressò, en el murmuri dels seus pensaments i el murmuri de les pàgines que fullejava amb devoció. No anhelava la companyia d'uns altres, perquè en la serenitat del seu retir trobava la plenitud que molts buscaven fora, entre les multituds que vagaven sense rumb.
En cada vers, en cada línia, trobava una connexió profunda amb l'univers, una comunió silenciosa que satisfeia els espais buits de la seua ànima. Allí, en el seu món de llibres i somnis, la soledat deixava de ser una càrrega per a convertir-se en una benedicció, en un regal preuat que acariciava amb gratitud.
I així, entre lletres i sospirs, Clara teixia la seua pròpia xarxa de soledat desitjada, una fortalesa invulnerable davant les tempestes del món exterior, on la calma regnava eterna i la companyia més valuosa era la que ella mateixa es brindava.
Artur Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada