Gràcies a la feina de l'artista, un grup important de negocis tenen justificació. Representants, estudis d'enregistrament, societats d'autors, publicitat, llibreries, transport, vestuari, hostaleria, comerços d'art i exposicions, mitjans de comunicació… la llista és més extensa del que pot semblar, però tots mantenen els negocis gràcies a l'artista. Per exemple, en el cas de la música, el fet de compondre una cançó i interpretar-la amb un grup de músics dona feina a tots ell. I, és clar, estic referint-me al sector més estés, als artistes de la segona o tercera línia de flotació de la indústria musical. En l'àmbit de les estrelles "superstar", amb seguretat, la desproporció assumeix altres barems que s'allunyen del meu plantejament. .
Fins aquí, tot sembla força obvi. Però si ens parem a analitzar amb més deteniment la qüestió, hi ha alguna cosa que crida poderosament l'atenció.
El valor econòmic del treball creatiu de l'artista és bastant inferior al percebut per la majoria de professions satèl·lits que intervenen al voltant de la indústria que els mou.
El que passa és que, hi ha, majoritàriament, un immens estrat d'artistes (músics, escriptors, pintors…) que, oferint un altíssim nivell de qualitat, han de sobreviure amb les molles que els deixa aquesta indústria tan desproporcionada. Això és un “déjà vu” en molts altres grups professionals. I si no que li ho pregunten al llaurador que rep una determinada quantitat per cultivar un producte i després resulta que, un cop tamisat per tota una sèrie d'intermediaris, són ells els que treuen un benefici més gran per prestar els seus serveis, amb la qual cosa es produeix un veritable i desproporcionat desfasament entre allò que percep l'agricultor i el preu final del producte.
Qui ix gairebé sempre perdent? Sens dubte el creador, l'artista. Centrant-nos novament en aquesta segona o tercera línia de flotació al món artístic, si fem una simple comparació amb el cobrat en funció del talent i temps invertit, el benefici obtingut per qualsevol intermediari és molt més gran que el que rep el creador. Per molta inversió que utilitze qualsevol indústria satèl·lit, la meua pregunta és la següent: Què el talent i els coneixements no tenen valor?
Que ningú malinterprete les meues paraules. Tota professió necessita aconseguir uns beneficis econòmics d'acord amb el treball realitzat, però allò que és veritablement qüestionable són les actuals desproporcions. Cosa que, per altra banda, va en detriment de la valoració del treball dels creadors i creadores en general.
Per això, per exemple, eixos músics que suren pels escenaris per a sobreviure, es troben molt sovint amb situacions en què es dona a entendre que haurien de treballar de franc. Sembla que tocar unes cançons a un auditori, una terrassa o un pub, si no ets una "superestrella", no tinga valor. No cobrar o cobrar una misèria per això es considera normal. Per desgràcia, viure aquest tipus de situacions, per cert, prou habituals, denota, per part de qui fa aquest tipus de menyspreu, un alt grau d'immaduresa personal i cultural.
Ara, doncs, un cop puntualitzats aspectes descrits anteriorment, llance novament la meua pregunta: QUANT VAL COMPONEDRE i INTERPRETAR EN PÚBLIC UNA CANÇÓ O QUALSEVOL ALTRE ACTE CREATIU?
Potser, alguns dels possibles lectors o lectores que han desdenyat el valor de la creació i l'art, ara tinguen tot una mica més clar. Però malauradament gran part dels artistes d'eixa altra òrbita a la qual em referisc, es mouen entre la precarietat i la necessitat de refundar-se.
Artur Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada