Per què l'art encara ens salva

Per què l'art encara ens salva

Opinió

Enmig del soroll incessant d’un món hiperconnectat, accelerat i sovint superficial, hi ha un refugi que resisteix com un últim gest de resistència humana: l’art. Especialment la pintura, una de les formes més antigues i alhora més versàtils de comunicació emocional i simbòlica. En cada traç, en cada color, en cada textura, hi ha molt més que estètica. Hi ha memòria, hi ha crítica, hi ha desig, i sobretot, hi ha una manera de mirar i d’entendre el món.

La pintura ha sobreviscut als canvis de paradigma, a la irrupció de la tecnologia, a la banalització dels discursos visuals. I no sols ha sobreviscut: ha evolucionat. Ha trencat motlles, ha desafiat convencions i ha sabut dialogar amb el present, sense perdre mai la capacitat d'emocionar. Perquè en un temps on la velocitat ens impedeix parar, l’art ens convida a mirar amb calma, a tornar a sentir amb intensitat, a pensar més enllà del soroll.

Cada obra pictòrica conté un món. Encara que siga muda, parla. Parla d’un temps, d’un conflicte, d’una absència o d’una esperança. Pot provocar rebuig o fascinació, però mai indiferència. El seu èxit no depén de les modes ni de les tendències, sinó de la seua capacitat per a sacsejar-nos per dins, per tocar-nos la pell de l’ànima. Quan una pintura ens commou, ens recorda que estem vius, que som més que consumidors d’imatges, que encara podem ser espectadors amb mirada pròpia.

En un món saturat d’estímuls visuals, l’art s’erigeix com una pausa necessària. No és evasió, sinó resistència. Ens retorna a l’espai de la contemplació, ens convida a fer-nos preguntes i, a vegades, a trobar respostes. I aquesta experiència —íntima, silenciosa, profunda— no necessita paraules. És un viatge emocional que comença davant d’un llenç i acaba en algun lloc remot de la nostra consciència.

A més, l’art uneix. Trenca barreres idiomàtiques, culturals i socials. Dibuixa ponts entre persones que no es coneixen però que comparteixen una emoció davant d’un mateix quadre. Aquesta capacitat d’humanitzar-nos, de recordar-nos que compartim una mateixa fragilitat, una mateixa bellesa, és un dels seus majors tresors.

Quan el món sembla enfonsar-se entre discursos d’odi, crispació política i alienació tecnològica, l’art continua sent un acte de fe. Una aposta per la creativitat, per la bellesa, per la llibertat. I no parlem només d’artistes reconeguts o de museus elitistes. També hi ha art en un carrer pintat amb traços espontanis, en una aquarel·la d’un desconegut, en una mirada que es transforma davant d’una imatge.

L’art, en definitiva, no sols ens representa: ens transforma. Ens fa millors, més empàtics, més crítics, més vius. I potser per això, malgrat els canvis, els algoritmes i la intel·ligència artificial, continuarà sent una de les últimes trinxeres on la humanitat pot reconéixer-se i celebrar-se.

En última instància, el que importa no és només el que veiem. És com ens fa sentir. I en això, l’art —la pintura— continua guanyant la partida.

Artur Álvarez

(publicat 17 de març de 2025)