L’últim refugi

Relat Curt

Marta vivia en una ciutat on tot semblava del revés. Els cotxes avançaven a la desesperada, la gent travessava els carrers sense mirar, i les converses havien deixat de tindre sentit. Ella, enmig del caos, conservava una cosa cada vegada més rara: el sentit comú.

Cada dia, entre semàfors ignorats i crits absurds, Marta ajudava com podia. Guiava xiquets, acompanyava ancians, suggeria solucions senzilles a problemes enrevessats. No tenia superpoders. Només pensava amb el cap i sentia amb el cor.

Farta de ser espectadora, un matí va decidir buscar respostes. Va arribar a un vell arxiu oblidat i, entre la pols, va trobar el diari d’un tal Javier Vilor, un home que havia escrit sobre la importància de la lògica en un món desordenat.

A Marta, aquell descobriment li va canviar la mirada. Va començar a llegir fragments del diari en reunions al seu barri. Al principi, ningú li feia cas. Però amb el temps, la gent va començar a escoltar. I després, a entendre. I fins i tot, a aplicar.

Els carrers van començar a canviar. La ciutat, de mica en mica, deixava de ser tan absurda.

Un dia va rebre una carta. Era de Javier. Encara vivia, lluny de tot, observant des de la distància. La convidava a visitar-lo. Marta hi va anar. El va trobar en una cabanya petita, envoltat de llibres i records. Van parlar durant hores. Javier li va donar més textos, més idees, més motius.

Marta va tornar a la ciutat amb una cosa nova: la certesa de no estar sola. Ara treballaven junts, ell des de la calma, ella des del carrer, fent créixer el que una vegada semblava impossible: que el sentit comú tornara a ser normal.

Perquè a voltes, el més revolucionari és recordar el que sempre hauria d’haver estat evident.

Artur Álvarez