Dogmatisme climàtic?

Dogmatisme climàtic, ja, ja, ja!

Opinió

Hi ha silencis que fan més mal que un crit. I després hi ha paraules que, quan cauen, ressonen amb la mateixa vergonya que una sirena d’ambulància enmig de la nit.

Mentre encara s’enterra la pena de les 227 persones que van perdre la vida en la DANA, mentre els serveis d’emergència denuncien retallades, descoordinació i abandó institucional, mentre el dol col·lectiu conviu amb la ràbia més digna, el senyor Mazón ha decidit pronunciar dues paraules que insulten la intel·ligència i fereixen la memòria: dogmatisme climàtic.

Ho diu així, amb la lleugeresa de qui juga amb paraules alienes, amb la desimboltura de qui s’aferra al poder com si fos una corda que el salva d’un naufragi que ell mateix ha provocat.

No, senyor president, no és dogmatisme allò que denuncia l’evidència. No és fanatisme alertar del que fa anys que els científics, els bombers, els agricultors i els mestres repeteixen amb veu cansada. No és ideologia voler evitar que aquest país nostre s'ofegue sota una altra tempesta que ja s’anuncia, a la llunyania, com un udol conegut.

Ideologia, sí. Però la seua. La de pactar amb qui nega l’evidència. La de vendre el sentit comú a canvi d’un grapat de vots que sostenen la cadira que vosté no vol abandonar. La de repetir, com si foren versos apressats, els mantras de VOX, com qui recita un credo que ni entén ni creu, però que li convé.

Mentrestant, la gent parla. I ho fa clar. De nord a sud. A cada plaça, a cada bar, a cada fila del mercat: «Mazón, dimissió».

No és un crit partidista. És un clam ciutadà, d’eixe que naix de la impotència, del dolor i de la vergonya aliena. La vergonya de veure com, davant d’una tragèdia, vosté no només no assumeix responsabilitats, sinó que a sobre s’atreveix a banalitzar la lluita contra el canvi climàtic.

Perquè vosté no parla de clima. Vosté parla de vosté. Dels seus pactes. De la seua supervivència. I això és el que fa més mal.

Ací no hi ha dogmes. Hi ha dades. Hi ha morts. Hi ha pobles sencers que han vist com l’aigua s’ho enduia tot. I el que no s’ha endut l’aigua, s’ho enduu la mentida.

La veritat, senyor Mazón, no és patrimoni de cap ideologia. És una responsabilitat moral. I la seua, vosté, ja fa temps que la va deixar al calaix de les excuses.

Per això, i perquè encara hi ha qui creu en la decència pública, en la memòria col·lectiva i en la veritat com a pedra angular de la democràcia, vosté hauria de dimitir. No per pressió política. No per càlcul partidista. Sinó per respecte. Per decència. Per mirar a la cara a este poble i tindre el coratge de reconéixer que, quan més feia falta, vosté no va estar a l’altura.

I si no ho fa, no patisca. El poble valencià ho recordarà. I la història, que sempre acaba posant cadascú al seu lloc, també.

Artur Álvarez

(publicat 23 de març de 2025)