Poetes en Twitter, narradors en TikTok: on viu la literatura ara?

Poetes en X (Twitter), narradors en TikTok: on viu la literatura ara?

Opinió

Sempre m’ha semblat que la literatura no ha tingut mai una casa fixa. Com les persones que viuen sense demanar permís, que aprenen a adaptar-se als llocs abans que ningú sospite que han arribat, la literatura ha viscut en la veu, en el pergamí, en el paper, en la pantalla. Mai no ha estat sedentària. És errant per naturalesa. Ara, s’amaga entre línies breus i vídeos verticals, però també persisteix en els marges d’un llibre subratllat fa vint anys. Viu, com nosaltres, a cavall entre dos mons.

Podríem dir que tot açò ha canviat massa. Que ja no és com abans. Que la literatura, si és que encara viu, s’ha convertit en una ombra del que va ser. Però això seria mentir-nos. La literatura no ha desaparegut; simplement ha buscat altres formes de sobreviure. I ho ha fet amb una rapidesa que espanta i meravella a parts iguals.

A X (Twitter), la poesia esdevé fulgor. Petites frases, colps nets. 280 caràcters que no es poden permetre la indecisió. Poetes que escriuen sense editors, sense horaris, des d’una taula de cuina o des del metro, entre dos whatsapps. I tanmateix, el que diuen arriba, colpeja, deixa una petita marca.

A TikTok, la cosa canvia. Allí, la literatura ja no és només paraula: és veu, és presència. Els joves narradors parlen a càmera amb una franquesa que desarma. Conten històries que semblen menors i que, de sobte, són el que millor explica la vida que vivim. Relats que duren un minut però que es queden molt més temps. La literatura, ací, es fa moviment, es fa ritme. Es fa instant.

Però també la trobem en els blogs personals, en els podcasts que barregen veu i emoció, en els videocasts on la narrativa pren cos. En llibres electrònics que es poden portar a tot arreu, on la lectura es transforma, però no desapareix. Ara, concebre la literatura només des del format clàssic –el llibre imprés, el paper, l’olor de tinta fresca– és deixar fora tota una revolució silenciosa. I tanmateix, llegir encara pot tindre una cerimònia pròpia: el gest de passar pàgina, les anotacions al marge, el silenci íntim d’una lectura lenta.

Molts s’ho miren amb desconfiança. Diuen que això no és literatura. Que això no té l’altura. Que és massa fugaç, massa superficial. Però crec que confonen forma amb fons. Perquè la literatura no és una qüestió de formats. No és una qüestió de suports. És una qüestió de veritat. I la veritat, quan apareix, pot fer-ho en un sonet o en una frase dita amb la veu trencada davant d’una càmera de mòbil.

Però no tot s’ha desplaçat. Hi ha un lloc que resisteix. Un espai que no es mou, encara que tot al voltant sí. Parle dels lectors rituals. D’eixos que obrin un llibre com qui entra en una església. Que agafen el llapis, subratllen, anoten la data al marge, tornen a una pàgina concreta cada hivern, com una promesa secreta. Per a ells, llegir no és consumir. És una forma de cuidar el món interior. D’habitar-lo. De tornar-hi quan tot el demés fa soroll.

Aquests lectors no fan vídeos, no viralitzen cap frase. Però conserven el gest. I mentre aquest gest es conserve, encara que només el practiquen uns quants, la literatura en majúscules no morirà. Perquè hi ha llibres que són com temples petits: no hi entra gaire gent, però els que ho fan hi tornen sempre.

Vivim un temps estrany, contradictori. El que passa en línia no anul·la el que passa en paper. Conviuen. Es toquen. Es barregen. Hi ha dies que només pots llegir una frase curta, i dies en què et submergeixes en una novel·la de set-centes pàgines. I cap de les dues experiències és millor que l’altra. Són maneres diferents de sostenir la paraula enmig d’aquest món vertiginós.

I si mirem cap al futur, la veritat és que no tinc clar què passarà. Potser llegirem llibres immersius, amb sons, amb llum. Potser escriurem a quatre mans amb una intel·ligència artificial. Potser la literatura es barrejarà amb la realitat virtual i les pantalles invisibles. Però siga com siga, una cosa continuarà intacta: l’instint de contar. El desig de dir “açò em passa, açò et pot passar”. L’urgència de fer una altra persona sentir el que tu has sentit.

Per això, quan em pregunten on viu la literatura ara, jo no dubte. Viu a tot arreu. En les pantalles i en els prestatges. En les frases ràpides i en les lectures lentes. En els vídeos que duren trenta segons i en els llibres que passen d’una generació a una altra. Viu on hi ha algú que encara tinga alguna cosa a contar. I on encara quede algú disposat a escoltar.

Debat obert!

Artur Álvarez

(publicat 26 de març de 2025)