El valor d’allò que no es valora

Opinió

Compondre una cançó, escriure una lletra per ser cantada, interpretar-la amb un instrument, regular un so perquè arribe amb claredat al públic… Tot això és art. Però també és temps, coneixement i ofici. I, per tant, hauria de ser considerat una professió digna, amb una remuneració justa. Perquè crear no és només una passió: és un treball.

Gràcies als artistes —especialment als que viuen en la segona o tercera línia de flotació de la indústria— existeixen representants, estudis d’enregistrament, societats d’autors, mitjans de comunicació, comerços culturals i tota una economia paral·lela. Tanmateix, paradoxalment, el benefici econòmic que rep qui crea sol ser inferior al que acaben cobrant molts dels agents i serveis que orbitaven al seu voltant.

Aquest desfasament recorda altres injustícies estructurals. Pensem en l’agricultor que cultiva un producte essencial, però que veu com el benefici es dilueix en mans d’intermediaris, mentre ell a penes sobreviu. L’artista viu una situació similar: crea el contingut que mou tota una indústria, però rep sovint només les molles.

No es tracta de deslegitimar altres professions del sector. Tothom hauria de cobrar de manera justa pel seu treball. Però la desproporció és tan evident que acaba minant la valoració social del fet creatiu. Com pot ser que tocar unes cançons en directe, si no ets una superestrella, es considere gairebé un hobby? Com pot ser que encara siga habitual oferir espectacles a canvi de visibilitat o d’una misèria?

Aquest menyspreu, sovint disfressat d’admiració romàntica pel “valor de l’art”, amaga una realitat dura: la societat, en molts casos, encara no sap com mirar ni valorar el treball artístic si no està embolcallat de fama o glamour.

Per això, ara que hem repassat els fets amb una mica més de perspectiva, cal tornar a fer la pregunta: Quant val una cançó? Quant val escriure, pintar o interpretar amb honestedat i ofici?

Potser alguns comencen ara a entendre-ho. Potser altres, els qui viuen de crear sense xarxa, ho sabien des de sempre. I, mentrestant, la cultura es manté viva gràcies a eixes persones que, malgrat la precarietat, continuen posant bellesa i sentit enmig del soroll.

Artur Álvarez

(publicat 24 de març de 2025)