Un dels primers passos per a abordar l'angoixa existencial és el reconeixement i l'acceptació de la seua presència. Negar-la o suprimir-la pot portar a una major ansietat i desesperació. Acceptar-la, en canvi, permet a l'individu enfrontar les seues pors i preocupacions de manera més directa i honesta. Aquest reconeixement és el primer pas cap a l'autocomprensió i l'autotranscendència.
Una estratègia clau és la cerca activa de significat personal. *Viktor *Frankl, psiquiatre i supervivent de l'Holocaust, argumenta en la seua obra "L'home a la recerca de sentit" que fins i tot en les circumstàncies més difícils, els éssers humans poden trobar un propòsit que els permeta superar la desesperació. Aquest sentit no ha de ser grandiós ni universal; pot ser trobat en relacions personals, en el treball, en l'art o en la contribució a la comunitat. La creació d'un projecte de vida que ressone amb els valors i desitjos individuals pot atorgar un sentit de direcció i propòsit.
A més, cultivar una actitud d'autenticitat és crucial. Sartre emfatitza la importància de viure de manera autèntica, és a dir, actuar d'acord amb els propis valors i desitjos en lloc de conformar-se a les expectatives externes. Aquesta autenticitat allibera l'individu de la “mala fe”, una forma d'autoengany on un s'amaga darrere de rols socials predefinits, evitant així la responsabilitat de crear el seu propi sentit de la vida.
El desenvolupament de la resiliència també juga un paper fonamental en la gestió de l'angoixa existencial. Això implica aprendre a adaptar-se als canvis i a les adversitats, desenvolupant una fortalesa interna que permeta enfrontar les inevitables dificultats de la vida sense sucumbir a la desesperació. Les pràctiques com la meditació, el *mindfulness i la reflexió filosòfica poden ajudar a construir aquesta resiliència, proporcionant eines per a manejar l'estrés i l'ansietat de manera més eficaç.
Finalment, la connexió amb uns altres pot ser un bàlsam poderós contra l'angoixa existencial. La soledat i l'aïllament tendeixen a exacerbar aquests sentiments, mentre que les relacions significatives poden oferir suport, comprensió i un sentit de pertinença. Compartir experiències i sentiments amb amics, familiars o comunitats pot alleujar la càrrega de l'angoixa i brindar noves perspectives.
Escometre l'angoixa existencial és un procés multifacètic que requereix acceptació, la cerca de significat personal, autenticitat, resiliència i connexió amb uns altres. Encara que l'angoixa existencial és una part inherent de la condició humana, pot transformar-se en una font de creixement i autodescobriment, portant a una vida més rica i significativa.
Artur Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada