El cel, de sobte, es parteix en dos. En lloc de núvols, veig rellotges fosos caient lentament com si foren gotes d'un líquid dens. Un d'ells cau a la meua mà, i en tocar-ho, el meu cos canvia. Em convertisc en un arbre amb arrels de cristall que es claven en el sòl d'espills, les meues branques s'allarguen cap a un horitzó llunyà que sembla moure's cada vegada que tracte d'aconseguir-lo. Les fulles que creixen de les meues branques no són fulles, són paraules, i cadascuna d'elles representen pensaments que mai vaig creure tindre, però que ara semblen tan familiars com si hagueren estat.
Davant de mi, un tren sura en l'aire, sense vies, sense sentit. Els passatgers dins no tenen rostres, però encara així sent que m'estan mirant, esperant. Em conviden a pujar, però el tren no té portes, ni finestres. Sé que si aconseguisc entrar, el tren em portarà cap arrere, cap a llocs que mai he vist però que reconec d'alguna forma incomprensible. En l'aire, escolte un riure que no prové de cap lloc específic, simplement existeix, com si fora part del vent mateix.
Artur Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada