La matèria onírica de l'instant
La lluna ha decidit fondre's, gota a gota, dins la tassa de café d’un home absent. De sobte, els mobles s’enfilen per les parets, el silenci fa forats a l’aire i les paraules, cansades de ser dites, es desfan en una pols dolça, sense pes.
En l'instant etern, les ombres es vesteixen de carn i ballen sobre l'arena humida. Allí, el sol és un ou roig, a punt d'obrir-se, mentre el mar —un mar sense origen— s’alimenta dels pensaments oblidats.
Tot acaba quan la primera pedra canta, o quan algú, sense voler-ho, tanca els ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada