CARLOS ÁLVAREZ PRESENTA ‘BIG BAND’: UNA NIT PER GUARDAR AL COR

Delicadesa, potència i emoció es van unir al Teatre del Raval de Castelló en la presentació d’un debut discogràfic que va deixar empremta. Música, entrega i veritat damunt de l’escenari.

Que un pare parle de la presentació en directe del primer treball discogràfic del seu propi fill no sol ser una cosa molt objectiva. Ja se sap: el cor sempre tira cap a casa.

Però el que es va viure ahir al Teatre del Raval de Castelló va ser per al record.

El que va passar allí va ser un esdeveniment que justifica no reprimir les ganes d’elogi... o més bé, de rendir-se a l’emoció.

Perquè anit vam vibrar. Amb cada nota, amb cada lletra, amb cada vers. I això no és amor de pare. Això és música de veritat. De la bona.

Es van apagar els llums. La banda va anar ocupant les seues posicions, un a un, com si cada músic prenguera lloc en una cerimònia íntima i poderosa. Llavors va aparéixer Carlos. Decidit. Convençut que el material musical que estava a punt de presentar tenia la força suficient per estremir, per captivar.

Els seus seguidors ja coneixíem el disc, BIG BAND. L’havíem escoltat prou vegades com per saber que no estàvem davant d’una obra qualsevol. Des del primer moment, tant la crítica especialitzada com qui l’havíem assaborit, sabíem que es tractava d’un treball excepcional. I somiàvem amb escoltar-lo en directe, imaginant que seria una experiència capaç de posar-nos la pell de gallina.

I així va ser. Va ser això... i més.

Tot va començar amb un so envoltant que va inundar el Teatre del Raval. Una atmosfera sonora que ens anunciava alguna cosa gran, una cosa que s’intuïa important, amb una força a punt d’esclatar en llum i emoció.

Carlos no estava sol. Al seu costat, una banda formada per músics excepcionals, d’aquells que no només acompanyen, sinó que eleven.

Adrián Picazo al baix, Pedro Corral a la bateria, Carlos Soler a la guitarra, i la mestria incontestable de Luís Prado al piano.

Una formació d’altíssim nivell que va embolcallar cada tema amb precisió, emoció i saviesa sonora.

Junts, van donar forma al que ja es perfila com una proposta única: Carlos Álvarez i el seu treball 'BIG BAND'.

I per si això no fora prou, hi hagué moments —autènticament èpics— en què, des de les butaques, va emergir un cor de veus que va afegir un esclat inesperat, desmesurat, quasi cinematogràfic.

Una aparició tan sorprenent com commovedora, que va convertir l’actuació en alguna cosa més que un concert: en una experiència col·lectiva, compartida i profundament vibrant.

Carlos, a poc a poc, va anar desgranant tots els temes del disc, intercalant entre cançó i cançó aquells comentaris seus tan singulars, plens d’ironia, proximitat i autenticitat. Se’l notava segur, còmode, gaudint profundament del que estava fent. I això —quan passa— es contagia des de l’escenari fins a l’última fila.

Cada solo, cada toc de la seua guitarra, supurava qualitat, sensibilitat i molt, molt de sentiment.

Però si hi hagué una sorpresa que en directe ens va desarmar, va ser la seua veu. Potent. Clara. I, des del meu punt de vista, el més important: personal i intransferible.

Una veu que no imita, que no busca assemblar-se a ningú. Una veu que és seua, com també ho és la seua manera d’entendre i viure la música. Un segell reconeixible, que el distingeix, que el defineix. Com un músic amb majúscules. Com un artista complet.

Juntament amb els temes del disc, Carlos ens va regalar també una versió commovedora de Shine on You Crazy Diamond de Pink Floyd. Un homenatge elegant i respectuós, que va saber fer seu sense trair l’essència de l’original. Va ser un d’aquells moments que es queden gravats a la memòria.

I encara hi hagué més.

Carlos Soler, company d’escenari, ens va sorprendre amb una interpretació vibrant de
Don't Let Me Down de The Beatles, mentre que el mestre Luís Prado ens va fer viatjar en el temps amb 'Delitos y Faltas', una joia rescatada de la seua etapa en Señor Mostaza.

Dues intervencions que no van ser simples interludis, sinó capítols destacats dins d’una nit que ja tocava allò inoblidable.

I a poc a poc, com tot allò que val la pena, va arribar el final.

Carlos es va reservar per a aquell moment els dos temes més especials del seu treball discogràfic. Un per la seua càrrega emotiva: 'Cosas de la edad', dedicat amb tendresa a la seua àvia materna.

L’altre, 'Es justo ahí', per ser l’estendard del seu projecte BIG BAND. Per a aquest últim tema, va convidar a acompanyar-lo a la guitarra a Víctor Malasombra, qui també va participar en el videoclip oficial.

El colofó no podia ser més enlluernador. Ni més vibrant.

El públic, dempeus, va corejar el tema i va aplaudir amb entusiasme desbordat.

I Carlos, visiblement emocionat, no parava d’agrair cada gest, cada mirada, cada presència. La seua gratitud era genuïna. Se’l veia feliç.

I eixa felicitat, compartida, va convertir la presentació en directe del seu primer treball discogràfic en alguna cosa més que un concert: va ser una celebració.

I jo, com a pare, no puc evitar dir-ho: em sent molt orgullós d’ell.

Per la seua música, per la seua entrega, pel seu talent. Però, sobretot, per la seua manera d’estar al món.

Perquè anit no només vam veure un gran músic. Vam veure una persona lluminosa, generosa, que ens va fer sentir part d’una cosa bonica.

Artur Álvarez

(publicat 2 de juny de 2025)