A la recerca del paradigma perdut
Opinió
Vivim en un temps estrany, d’aquells que confonen, aclaparen i deixen poc espai per respirar. Un temps on el capitalisme, més que un sistema econòmic, ha esdevingut una manera de viure —o potser de sobreviure— que ho travessa tot: el treball, les relacions, els somnis, fins i tot els sentiments. I en eixe procés imparable d’infecció, ens ha anat robant a poc a poc allò que més ens feia persones.
El paradigma perdut no és un record idealitzat, ni una enyorança romàntica d’un passat millor. És, senzillament, la necessitat urgent de tornar a mirar-nos amb ulls nets. És recuperar el criteri propi, el sentit comú de veritat —no el que repeteixen als informatius— i sobretot, l’esperit crític. Aquell que pregunta quan ningú no vol respondre, aquell que molesta perquè no s’empassa el que li donen mastegat.
Però no és només la política, l’economia o l’educació les que han caigut en l’abisme del benefici. També l’art.
Sí, fins i tot l’art, que hauria de ser territori sagrat, s’ha vist tocat per la mà invisible —i impúdica— del mercat. Allò que abans era creació lliure, rebel·lia, necessitat d’expressar el món i transformar-lo, ara sovint és aparador, marca personal, negoci disfressat de genialitat. L’art, quan es converteix en inversió, perd la seua ànima. I darrere d’aquesta màscara daurada apareixen els egos inflats, alimentats per l’aplaudiment fàcil i el benefici immediat, més pendents del valor de mercat que de la veritat que habita en una obra honesta.
I és ací, en aquesta cultura de l’aparença i la rendibilitat, on més falta fa buscar el que hem perdut.
Perquè encara hi som a temps.
Encara podem reaprendre a pensar, a dubtar, a mirar el món sense filtres. Encara podem dir que no. Que no volem més vides amb presses, més art amb preu però sense ànima, més existències buides de sentit. Tornar al paradigma perdut és tornar a posar la vida al centre, i no el benefici. És tornar a confiar en la paraula dita a poc a poc, en la bellesa que no es ven, en la idea que incomoda però il·lumina.
Potser el futur no serà el que ens han promés, però encara pot ser un lloc on la gent visca amb dignitat, on l’art torne a ser espill i no aparador, on pensar siga un acte de llibertat i no un luxe per a quatre.
Potser, si ens atrevim a imaginar, a construir, a resistir, deixarem de buscar i començarem, per fi, a viure amb sentit.
Però no és només la política, l’economia o l’educació les que han caigut en l’abisme del benefici. També l’art.
Sí, fins i tot l’art, que hauria de ser territori sagrat, s’ha vist tocat per la mà invisible —i impúdica— del mercat. Allò que abans era creació lliure, rebel·lia, necessitat d’expressar el món i transformar-lo, ara sovint és aparador, marca personal, negoci disfressat de genialitat. L’art, quan es converteix en inversió, perd la seua ànima. I darrere d’aquesta màscara daurada apareixen els egos inflats, alimentats per l’aplaudiment fàcil i el benefici immediat, més pendents del valor de mercat que de la veritat que habita en una obra honesta.
I és ací, en aquesta cultura de l’aparença i la rendibilitat, on més falta fa buscar el que hem perdut.
Perquè encara hi som a temps.
Encara podem reaprendre a pensar, a dubtar, a mirar el món sense filtres. Encara podem dir que no. Que no volem més vides amb presses, més art amb preu però sense ànima, més existències buides de sentit. Tornar al paradigma perdut és tornar a posar la vida al centre, i no el benefici. És tornar a confiar en la paraula dita a poc a poc, en la bellesa que no es ven, en la idea que incomoda però il·lumina.
Potser el futur no serà el que ens han promés, però encara pot ser un lloc on la gent visca amb dignitat, on l’art torne a ser espill i no aparador, on pensar siga un acte de llibertat i no un luxe per a quatre.
Potser, si ens atrevim a imaginar, a construir, a resistir, deixarem de buscar i començarem, per fi, a viure amb sentit.
Artur Álvarez
(publicat 7 d'abril de 2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada