ELEGIA D’UN MÓN EN SILENCI
I si vos diguera
que el món no cau per un caprici d’ombres,
ni s’esborra a l’abisme per un error d’estels,
sinó que és la mà humana,
cega d’ànsia i de fum,
qui l’empeny,
a cada alè,
cap al silenci de l’últim sospir?
Un incendi sense foc el rosega:
no hi ha flama,
sinó un fum gris i sord
que s’enfila als pulmons dels arbres antics.
No hi ha sang:
només plàstics flotant com miratges
per les venes blaves de la mar.
I un silenci dens,
com de marbre mullat,
que ofega el cant ancestral del bosc.
Repeteixen,
com un salm sense ànima,
que el canvi comença en un mateix.
Però què passa,
si eixe “ú” s’amaga
darrere paraules de cristall trencat,
darrere vestits nets com la mentida,
i amb veu de decret
firma la fi amb mà de ferro?
I si eixe “ú”
haguera perdut la memòria
entre números que pinten la mort,
entre informes que tapen
la tomba d’aigua dels rius,
la dansa final de les espècies,
la ruïna d’un futur
que mai no aprendrà a dir el seu nom?
El temps,
jutge sense rostre, sense batec,
ja no vol esperar més.
Ja no hi ha més albades ajornades.
Artur Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada