La sublim experiència
de l’acte creatiu
de l’acte creatiu
Opinió
Hi ha moments en què la vida sembla detindre’s. No per una interrupció brusca del ritme quotidià, sinó per un miracle silenciós: la perfecta alineació del que ens envolta amb allò que habita dins nostre, de l’escenari amb l’ànima. Són instants escassos i preciosos, en què el món es converteix, sense avisar, en l’escenari ideal per a la creació.
Imaginem un dia assolellat de primavera. El cel, clar. L’aire, suau, sense ni una alenada de vent. El jardí batega: la llum juga amb les ombres, els colors esclaten en cada racó, i l’estació dansa entre les branques. Sota l’ombra generosa d’una morera, una taula espera com un altar improvisat: tubs de pintura a l’oli i acrílica, pinzells descansant sobre paper de diari, tot disposat amb eixe desordre harmònic que només coneixen els que es preparen per a perdre’s en l’acte creatiu.
I enmig d’eixa calma, un detall ho transforma tot: sona Leonard Cohen. La seua veu, greu i íntima, acarona l’ambient. Take This Waltz, Dance Me to the End of Love, Crazy to Love You... Cada nota, cada vers, empeny suaument l’ànima cap a un lloc desconegut, com si obrira una porta secreta. Ja no estàs ací, o almenys no del tot. El temps sembla contindre la respiració, i tu entres en una bombolla on l’únic que importa és allò que sents… i com ho plasmaràs al llenç.
Alguns li diuen inspiració. Però potser és més que això. Potser estem parlant d’una experiència mística, d’un tipus de connexió amb una altra dimensió de l’existència, a la qual s’accedeix de manera voluntària, conscient, desitjada. Perquè crear —quan ho fas des del cor, acompanyat del silenci just, la llum precisa i la música adequada— és molt més que una activitat: és una forma de meditació, un diàleg amb l’invisible, una comunió amb allò que ens transcendeix.
I el més bell de tot és que no es tracta d’una epifania accidental. És un moment que es prepara com un ritual. Perquè qui el coneix sap que, quan arriba, pot sanar-ho tot: l’angoixa, el soroll del món, les esquerdes internes. L’acte creatiu no sols dona forma a una idea. Ens recompon per dins. Ens fa, encara que siga per unes hores, sencers.
Qui no ho ha viscut potser no ho entén del tot. Perquè, com explicar el plaer profund de perdre’s en una pinzellada? Com posar en paraules la pau que sents en triar un color que no és només estètica, sinó emoció? Com descriure l’instant exacte en què el món deixa de fer mal, perquè estàs creant alguna cosa que només tu podies imaginar?
L’art, quan naix des d’este estat de gràcia, no necessita justificació. No és productivitat, ni obligació. És expressió íntima, llibertat pura, llum. I per això transforma. El jardiner floreix per dins quan sembra. El pintor troba repòs quan mescla un verd que no existia abans. L’escriptor es guareix mentre fila paraules. Crear és, en definitiva, una altra manera d’estimar la vida.
I enmig d’eixa calma, un detall ho transforma tot: sona Leonard Cohen. La seua veu, greu i íntima, acarona l’ambient. Take This Waltz, Dance Me to the End of Love, Crazy to Love You... Cada nota, cada vers, empeny suaument l’ànima cap a un lloc desconegut, com si obrira una porta secreta. Ja no estàs ací, o almenys no del tot. El temps sembla contindre la respiració, i tu entres en una bombolla on l’únic que importa és allò que sents… i com ho plasmaràs al llenç.
Alguns li diuen inspiració. Però potser és més que això. Potser estem parlant d’una experiència mística, d’un tipus de connexió amb una altra dimensió de l’existència, a la qual s’accedeix de manera voluntària, conscient, desitjada. Perquè crear —quan ho fas des del cor, acompanyat del silenci just, la llum precisa i la música adequada— és molt més que una activitat: és una forma de meditació, un diàleg amb l’invisible, una comunió amb allò que ens transcendeix.
I el més bell de tot és que no es tracta d’una epifania accidental. És un moment que es prepara com un ritual. Perquè qui el coneix sap que, quan arriba, pot sanar-ho tot: l’angoixa, el soroll del món, les esquerdes internes. L’acte creatiu no sols dona forma a una idea. Ens recompon per dins. Ens fa, encara que siga per unes hores, sencers.
Qui no ho ha viscut potser no ho entén del tot. Perquè, com explicar el plaer profund de perdre’s en una pinzellada? Com posar en paraules la pau que sents en triar un color que no és només estètica, sinó emoció? Com descriure l’instant exacte en què el món deixa de fer mal, perquè estàs creant alguna cosa que només tu podies imaginar?
L’art, quan naix des d’este estat de gràcia, no necessita justificació. No és productivitat, ni obligació. És expressió íntima, llibertat pura, llum. I per això transforma. El jardiner floreix per dins quan sembra. El pintor troba repòs quan mescla un verd que no existia abans. L’escriptor es guareix mentre fila paraules. Crear és, en definitiva, una altra manera d’estimar la vida.
Per això, quan algú em pregunta com és eixe moment en què m'assec davant del llenç, envoltat de llum, silenci i Cohen xiuxiuejant versos d’amor infinit, sempre dic el mateix: és la meua manera d’habitar un altre món.
Artur Álvarez
(publicat 2 d'abril de 2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada