Donant-li voltes a això 
de l’objectiu i el subjectiu

Pensant la Vida

A veure, que tot això de com veiem la realitat… té tela. Depén molt de com s’interprete. De vegades jutgem les coses pel que són, tal qual, com si foren veritats absolutes, i altres vegades ho fem segons el nostre gust, el nostre punt de vista, o com sentim.

I sí, és veritat que hi ha coses que són com són, sense discussió. Però també és cert que cadascú interpreta el món a la seua manera. I no sempre coincidim.

Per exemple, dir que la llet té calci o que el llima és un cítric, això és objectiu, no hi ha massa volta de fulla. Ho sap tothom i no depén del gust de ningú. Ara, dir que una pel·li és un rotllo o que el xocolate és la millor cosa del món, ja és un altre cantar. Això és completament subjectiu. Tu pots flipar amb el xocolate i jo preferir una mandarina.

Tot això ve perquè fa poc vaig tindre una conversa ben curiosa arran d’un quadre i del que considerem bellesa. Sí, sí, d’això que pareix tan abstracte però que tanta guerra dona.

La cosa va començar amb una discussió sobre una obra de pintura abstracta. En concret, un quadre anomenat Taronja, Roig, Groc de l’artista Mark Rothko, pintat al 1961. Doncs bé, aquest quadre es va vendre a Nova York el 2012 per més de 66 milions d’euros. Flipa.

L’altre, amb qui parlava, es posava les mans al cap: “Però com pot ser que paguen eixe pastó per dos rectangles roig i taronja damunt d’un fons groc?!”. I rematava amb frases com “Com pot la crítica dir barbaritats com que l’escala i la força del color són la visió profunda de Rothko?!”... I encara pitjor: “Per favor, no em compares açò amb un Velázquez o un Goya”.

I ahí està el quid de la qüestió: ell estava parlant des del seu punt de vista, clarament subjectiu, i ho volia fer passar per una veritat universal. Que si a ell no li agrada, doncs no val, i punt.

Però clar, si parlem de bellesa, estem parlant de sensacions. Si una obra, per molt rara que semble, et transmet alguna cosa, et fa sentir, et fa pensar… per què no pot ser bonica o valuosa? Si a algú un punt negre damunt d’un llenç blanc li pareix art, doncs qui som nosaltres per a dir que no?

Ara, objectivament, el quadre de Rothko és una peça clau de la pintura abstracta. Això no ho pot negar ningú. Una altra cosa és que a tu et parega massa simple, que no et diga res… Però això ja és el teu gust, no una veritat absoluta.

En resum: la bellesa és una cosa molt personal, molt de cadascú. I això de voler dir què s’ha de sentir davant d’una obra d’art… sincerament, em sembla un error. Cada ull la veu d’una manera, cada ànima la sent diferent.

Com deia aquell famós vers de Ramón de Campoamor:

"En aquest món traïdor,

res no és veritat ni mentida,

tot depén del color

del vidre amb què es mira."

Artur Álvarez

(publicat 15 d'abril de 2025)