Desconnectar per tornar a viure

Opinió

Hi ha dies, com els d’ara, en què la primavera esclata sense demanar permís, i tot allò que és viu, verd, espontani i antic, torna a recordar-nos que estem ací per alguna cosa més que fer scroll. Dies en què la natura s’entesta a dir-nos, sense parlar, que encara som a temps. Però nosaltres, moltes vegades, no l’escoltem. Ens costa molt, massa, deixar el mòbil a casa i eixir a caminar, com es caminava abans: sense rumb fix, sense pressa, sense mapa i amb el cor obert a tot el que encara no sabem.

En lloc d’això, triem, gairebé sense adonar-nos, seure a la terrassa d’un bar o en un banc d’un parc i pegar-li l’ull, un altre dia més, a la pantalla d’un telèfon que sembla que ho conté tot, però que, en realitat, ens roba més del que ens dona. Ens roba el present. Ens roba la mirada sincera, la capacitat d’avorrir-nos, el silenci preciós en què es fan grans les reflexions. Ens roba, fins i tot, l’alegria de descobrir un lloc nou, un caminet estret ple de flors silvestres o l’olor humida de la terra després d’una pluja curta.

Hi ha un abisme entre mirar un paisatge a través d’una fotografia —encara que siga preciosa, encara que ens emocione per un segon— i viure’l de debò. Entre veure’l i estar-hi. En realitat, el dilema no és tan sols entre la pantalla i la natura, sinó entre una forma de viure que ens manté desconnectats de nosaltres mateixos i una altra que ens convida, com una abraçada antiga, a tornar a casa.

Perquè hi ha pocs llocs més nostres que un camí de terra enmig del no-res, amb arbres que semblen dir el teu nom quan bufa el vent. En eixos llocs, quan no sona cap notificació, quan no hi ha cobertura ni falta que fa, és on podem preguntar-nos coses que ja no ens preguntem mai: Qui soc? Cap a on vaig? Visc com vull o només estic deixant que la vida passe?

Potser per això ens fan tanta por. Perquè el silenci de la natura és exigent. Perquè davant d’un paisatge viu no podem fingir. Ens mostra, sense pietat, però amb una tendresa infinita, totes les coses que estem deixant passar per mirar un telèfon.

I tanmateix, continuem. Continuem vivint com si tinguérem tot el temps del món. Continuem atrapats en una mena de sonambulisme tecnològic, passant vídeos, likes, stories, memes, missatges curts com espurnes. I mentrestant, la vida real, la que fa olor de gespa i de pa recent, la que no es pot penjar en cap xarxa, la que no busca seguidors, se’ns escapa entre els dits.

No, no es tracta de demonitzar la tecnologia. Els mòbils són útils, molt útils, però no haurien de substituir el món. I encara menys la nostra ànima. Perquè si hi ha alguna cosa que no ens podrà donar mai una pantalla, és eixa sensació de plenitud que t’ompli quan camines a soles, en silenci, pel mig d’un camp i sents que la vida, malgrat tot, encara pot ser bella.

Hauríem de tindre el valor de desconnectar per reconnectar. Amb el món. Amb la gent. Amb nosaltres. Hauríem de recuperar el costum —potser l’ofici— de mirar als ulls, de escoltar el cant d’un ocell, de perdre’ns expressament per trobar-nos.

Perquè viure no és només respirar. Ni sobreviure. Viure és estar. I estar de veritat, hui en dia, és un acte revolucionari.

Artur Álvarez

(publicat 20 d'abril de 2025)