La Ciutat al Revés

Relat Curt

A mi sempre m’ho contava la meua àvia, com si fora una rondalla. Però no d’eixes que s’inventen per dormir els xiquets, no. Era una d’eixes històries que pesen, que t’arrosseguen per dins, i et deixen pensant si no serà que, potser, tenen més veritat que moltes veritats.

Ella deia que existia un lloc, molt lluny o molt a prop, això mai quedava clar, on els morts vivien i els vius només esperaven. Una ciutat antiga, amb l’olor de pa recent i de terra mullada, que portava el nom de Nirobi. I si bé el nom sonava com a melangia, la ciutat era plena de vida —de la vida dels que ja no tenien cos, però sí ànima, desig, records... i futur.

Els que havien mort allí començaven una segona vida. I no era una metàfora. Trobaven feina, feien nous amics, s’enamoraven com si ho feren per primera volta, i alguns fins i tot tornaven a tindre fills. Com si la mort fora només una porta més, la que donava accés a la vertadera existència. Una que no s’acabava mai.

Els vius, nosaltres, vivíem sabent que açò era només el vestíbul. Que tot el que fèiem era assajar. Algunes mares, quan acaronaven el seu nadó, li xiuxiuejaven al llit: "Vine a estimar aquest món que no és teu, que el teu t’espera més enllà." I els vells, en lloc de tindre por, tenien pressa. Volien morir, però no per fugir —sinó per arribar.

Encara recorde com em duia l’àvia al cementeri. Allà, les làpides tenien flors fresques cada dia, però no per costum, sinó perquè sabien que darrere d’aquella pedra hi havia algú viu. Ella parlava amb son pare, amb sa mare, amb una serenor que a mi em desconcertava.

— No plores, filla. Ací no s’enterra ningú. Ací es trasllada la gent. I jo, quan em toque, també me n’aniré a viure.

I així, mentre el món s'entestava a pensar que morir era acabar, a Nirobi tots sabien que era començar.

Artur Álvarez