La representació de la soledat en la poesia moderna

Opinió

Hi ha silencis que no són buits. Són plens de tot el que no ens hem atrevit a dir, de tot allò que hem perdut pel camí. D’això parla la poesia moderna quan parla de la soledat. No de la soledat de no tindre ningú al costat, sinó d’eixa altra, més fonda, més íntima: la de sentir-te sol, fins i tot quan estàs envoltat de gent.

A casa nostra, poetes com Vicent Andrés Estellés ens ho han explicat amb una veritat tan crua que gairebé fa mal. Estellés no escrivia per als salons ni per als premis; escrivia per als qui havien conegut la gana, el desig i el dolor. A L’hotel París, per exemple, la soledat no és una idea abstracta: és un llit fred, una finestra bruta, una absència que pesa com una pedra al mig del pit.

I després està Màrius Sampere, que va entendre que la soledat no és una anècdota, sinó una condició humana. A L'home i el límit, Sampere parla de fronteres invisibles, de murs que ens aïllen fins i tot de nosaltres mateixos. Llegir-lo és com mirar-se al mirall i reconéixer, per fi, la pròpia fragilitat.

Maria-Mercè Marçal ens recorda que la soledat pot ser també una herència, una marca a la pell. Ella, que va escriure des de la perifèria —com a dona, com a poeta en un país petit—, va convertir la seua solitud en força. Cada vers seu és una batalla guanyada a l’oblit.

Potser per això la poesia ens continua atrapant. Perquè, quan l'escoltem de veritat, descobrim que tots compartim, d’una manera o altra, la mateixa soledat. I que posar-li paraules no la fa més gran, sinó més suportable.

Artur Álvarez

(publicat 27 d'abril de 2025)