La intel·ligència artificial, amenaça o oportunitat?

LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL, AMENAÇA O OPORTUNITAT?

Una reflexió ètica, creativa i necessària sobre el paper de la IA en les belles arts i en la literatura en particular.

Opinió

Vivim una d’eixes cruïlles que marquen un abans i un després en la història cultural i tecnològica de la humanitat. La irrupció de la intel·ligència artificial (IA) en l’àmbit de les belles arts —i més específicament en la literatura— ha generat un terratrémol d’opinions contraposades, d’entusiasmes i recels, de defenses apassionades i condemnes categòriques. Estem davant d’una amenaça que posa en perill l’autenticitat creativa? O, pel contrari, davant d’una eina revolucionària que pot multiplicar les capacitats dels artistes i escriptors del segle XXI?

La veritat és que, com va ocórrer en el seu moment amb l’aparició del corrector ortogràfic, del processador de textos o de les bases de dades de sinònims i rimadors, la IA ha arribat per a quedar-se. Negar-ho, témer-ho o invisibilitzar-ho no farà que desaparega. Com tota tecnologia disruptiva, ha aterrat en un ecosistema creatiu que no estava del tot preparat per a la seua arribada. Ens ha agafat a contrapèl. Però la història de la humanitat —i de la literatura en particular— és també la història de l’adaptació a nous llenguatges, ferramentes i paradigmes.

Un dels símptomes més evidents d’esta transició tensa és el silenci de molts autors i autores que, tot i utilitzar eines d’IA en el seu procés creatiu, no ho reconeixen per por al desprestigi. Encara existeix una idea molt arrelada que recolzar-se en estes tecnologies suposa una espècie de "trampa", un acte que resta valor a l’esforç humà, com si el teclat haguera invalidat el bolígraf, o l’editor de textos haguera llevat mèrit al manuscrit.

I, tanmateix, durant dècades hem utilitzat sense complexos correctors ortogràfics, processadors semàntics, cercadors de sinònims, traductors automàtics o programes de mètrica. Eines totes elles que també van ser vistes en el seu dia amb desconfiança. Quina és, aleshores, la diferència? La clau està en el grau d’autonomia i en la suposada creativitat que atribuïm a la IA actual. Però ací convé detindre’s: crear consisteix únicament a generar text, imatge o so? No hi ha creació també en la selecció, en la revisió, en la combinació, en la intenció i en l’emoció que s’imprimeix en una obra?

La IA pot escriure, pintar, compondre i fins i tot imitar estils literaris amb una destresa sorprenent. Però això no significa que haja de substituir l’artista. Com a eina, pot ajudar-nos a estalviar temps, a explorar possibilitats, a desbloquejar idees, a experimentar sense por. En mans d’un creador conscient, pot convertir-se en un aliat poderós, del mateix mode que ho és una paleta de colors per a un pintor o una taula de muntatge per a un cineasta.

El problema no és la IA. El problema és com decidim utilitzar-la. En este punt, l’ètica esdevé una brúixola imprescindible. Perquè si alguna cosa defineix el vertader creador és el seu compromís amb l’autenticitat, amb la recerca d’una veu pròpia, amb la voluntat de dir alguna cosa que valga la pena ser escoltada. La IA no substitueix este procés. Pot facilitar-lo o entorpir-lo, depenent de l’honestedat amb què s’integre en el flux creatiu.

Una pregunta clau que hem de fer-nos és: què valorem realment en una obra artística o literària? Ens importa que haja sigut creada per una persona o per una màquina? O ens importa que ens emocione, ens transforme, ens desperte una pregunta o una revelació? Detectar si una obra està feta amb IA no hauria de ser el centre del debat. L’essencial és l’impacte que genera en qui la llig, l’escolta o la contempla. I també, per descomptat, el gaudi que produïx en qui la crea.

Per això, més que criminalitzar-ne l’ús, hauríem de centrar-nos a promoure la transparència, preservar la originalitat, evitar el plagi i exigir el compliment d’una ètica del creador. En este nou escenari, el repte no és prohibir, sinó educar: oferir ferramentes perquè els artistes, escriptors i lectors aprenguen a conviure amb la IA sense perdre de vista els principis que sustenten l’art com a experiència humana.

Un dels punts més conflictius és l’ús de fonts per a entrenar models d’IA. Qui ha decidit quins textos s’utilitzen? Es respecta l’autoria de les obres originals? Es retribueix els creadors els estils i continguts dels quals han alimentat estes intel·ligències? Estes preguntes no són menors. Perquè darrere de l’eficiència de la IA hi ha milers d’hores de lectura i anàlisi d’obres que formen part del patrimoni intel·lectual de la humanitat. Exigir transparència, equitat i respecte als drets d’autor és tan urgent com inevitable.

Ara bé, convé recordar que tot creador es nodrix d’altres creadors. Els escriptors tenen influències, els pintors beuen d’escoles, els músics s’inspiren en melodies prèvies. La diferència és que, en el cas de la IA, eixe procés d’absorció és massiu, veloç i moltes vegades opac. No es tracta de frenar-ne l’avanç, sinó de regular-lo amb justícia i sentit comú.

Estem vivint un moment vertiginós en què la tecnologia corre més que la nostra capacitat d’assimilació. Despenjar-se d’este tren equival a instal·lar-se en la irrellevància. No adaptar-se als canvis tecnològics significa quedar relegat en el vagó de cua, observar el futur des d’una estació que ja no figura al mapa.

I tanmateix, adaptar-se no significa rendir-se. Utilitzar la IA no significa renunciar a la nostra veu. Al contrari: pot ser una forma d’amplificar-la, d’explorar-la, de descobrir matisos que d’una altra manera quedarien ocults. La clau està en l’ús conscient, ètic i creatiu d’esta eina.

La IA no és només una eina. És també un mirall. Un reflex de les nostres pròpies preguntes, pors, desitjos i contradiccions. Ens obliga a repensar què significa crear, què valorem en una obra d’art, què volem preservar com a humans. En este sentit, la seua aparició no és només una revolució tècnica. És, sobretot, una revolució filosòfica i cultural.

Afrontar esta realitat amb honestedat, sentit crític i obertura de ment és la millor manera de no perdre el tren. Perquè en el fons, la vertadera amenaça no és la IA. La vertadera amenaça seria deixar de crear per por a no ser reconeguts com a autèntics. Oportunitat o amenaça, la resposta està —com sempre— en les nostres mans.

Artur Álvarez

(publicat 15 de maig de 2025)