World Music

El terme "world music" (música del món) és bastant ampli i abasta una vasta gamma d'estils musicals que provenen de diverses cultures al voltant del món. En general, es refereix a la música tradicional i contemporània que incorpora elements ètnics, folklòrics o regionals de diferents països i cultures. Aquest gènere musical és conegut per la seua diversitat i la seua capacitat per a fusionar sons i estils de diferents parts del món.

La *world *music pot incloure una àmplia varietat d'estils, com la música africana, llatina, asiàtica, del Mitjà Orient, europea i moltes més. Alguns artistes i grups famosos en el gènere de la *world *music inclouen a Fela Kuti, Bob Marley, Youssou N'Dour, Ravi Shankar, Bona Vista Social Club, Ali Farka Touré, i molts altres.

La world music no sols celebra la diversitat cultural, sinó que també promou la comprensió i l'apreciació de les diferents tradicions musicals al voltant del món. A més, ha sigut influència per a altres gèneres musicals contemporanis, com el jazz, el pop i la música electrònica, la qual cosa ha donat lloc a interessants fusions i col·laboracions entre artistes de diferents orígens.

Artur Álvarez

Hip-hop: orígens.

hip hop és un moviment cultural que va nàixer en la dècada de 1970 en les comunitats afroamericanes i llatinoamericanes dels barris del Bronx, a la ciutat de Nova York. Va sorgir com una forma d'expressió artística i resistència social en un context de marginalització, pobresa i violència urbana.

L'hip hop té les seues arrels en quatre elements principals: el rap, el DJing (disc-jockeying), el breakdance i el grafiti. Aquests elements es van combinar per a formar una cultura única que abastava la música, el ball, l'art visual i l'expressió verbal.

El rap, que consisteix a rimar i recitar lletres rítmiques sobre una base musical, es va convertir en la forma d'expressió més prominent de l'hip hop. Els MCs (mestres de cerimònies) improvisaven o recitaven lletres escrites sobre ritmes creats pels DJs utilitzant plats gira-discos i mescladors.

Els DJs, al seu torn, jugaven un paper fonamental en la creació del so de l'hip hop, seleccionant i mesclant fragments de música per a crear noves composicions conegudes com "breakbeats". Aquests "breaks" eren parts instrumentals de cançons de funk i soul que es repetien i estenien per a crear un ritme continu sobre el qual els MCs podien improvisar.

El breakdance, també conegut com a b-boying o b-girling, va sorgir com una forma de ball improvisat que es desenvolupava entorn dels "breaks" de les cançons. Els ballarins realitzaven moviments acrobàtics i estilitzats, com a girs en el sòl, moviments de cap i freezes, que reflectien l'energia i la creativitat del moviment.

El grafiti, per part seua, es va convertir en una forma d'art de carrer utilitzada pels artistes urbans per a expressar les seues idees i sentiments en espais públics. Els *graffiteros pintaven murals acolorits i elaborats en parets, trens i altres llocs urbans, utilitzant lletres estilitzades i símbols que es van convertir en part integral de l'estètica de l'hip hop.

L'hip hop no sols era una forma d'expressió artística, sinó també una forma de resistència social i cultural. Va sorgir en un moment de gran agitació social en els barris urbans dels Estats Units, marcat per la discriminació racial, la pobresa i la violència policial. A través de la música, el ball i l'art, les comunitats afroamericanes i llatinoamericanes van trobar una veu per a expressar les seues experiències i lluitar pel canvi social.

Des dels seus humils començaments en els barris del Bronx, l'hip hop ha crescut fins a convertir-se en un fenomen global que ha influït en la música, la moda, l'art i la cultura popular a tot el món. Al llarg dels anys, ha evolucionat i diversificat, però continua sent una poderosa forma d'expressió per a les comunitats marginades i una força per al canvi social i cultural.

Artur Álvarez

DISCOS IMPRESCINDIBLES: "Quan el mal ve d'Almansa..." (Al Tall)

“Quan el mal ve d’Almansa…” (PDI, 1979) és el títol del quart disc de llarga durada d’Al Tall i, presumiblement, el més emblemàtic de tota la seua discografia pel nombre de peces  que han format part del repertori habitual en directe. Aquest àlbum va significar un revulsiu que afectaria diferents àmbits: el polític, el creatiu, l’empresarial i el de la formació, ja que va suposar un punt d’inflexió després de la incertesa provocada per la mort sobtada d’Enric Ortega i el debat artístic propiciat pel tercer disc: Posa vi, posa vi (Edigsa, 1978), on el grup recuperava les cançons tradicionals vinculades a la vida de les tavernes. Aquest àlbum és una peça fonamental en la història de la música folk i tradicional valenciana, i ha deixat una empremta indeleble en la cultura musical del País Valencià.

Artur Álvarez

Estructura del disc:

Cara A
 
Dansa de nanos (1'58")
Processó
Introducció (0'39")
Dansa (1'54")
Processó (1'58")
El 2 i 15 (2'00")
Romanç de cec (3'42")
Lladres (3'01")
Cant de maulets (2'28")
Albaes (2'15")
 
Cara B
 
Polca (1'19")
Nuclears?... No, gràcies (4'33")
La colometa (2'48")
Bolero (2'54")
Per culpa (1'36")
El fantasma (2'33")
A Miquel Grau (3'04")

El Blues del S. XXI

En aquesta nova alba del segle XXI, el blues s'alça una vegada més, ressonant amb la força del temps i la profunditat de l'ànima humana.
En aquest escenari, on la tecnologia es dissol amb la tradició, on les xarxes socials s'entrellacen amb les antigues històries de dolor i esperança, el blues troba la seua veu renovada. Ja no es limita a les cantonades polsoses dels clubs nocturns, sinó que s'expandeix per les vastes planes digitals, aconseguint oïdes i cors en tots els racons del globus. Gary Clark Jr., Fantastic Negret, Alabama Shakes, Ana Popovic, són només alguns dels noms que tixen aquesta nova narrativa, fusionant les notes anyenques amb els ritmes contemporanis, creant una simfonia que parla tant del present com del passat.
És un blues que abraça la diversitat cultural, que s'alça contra les injustícies del món modern, que troba la seua veu en la discòrdia i el seu consol en la comunió dels esperits afins.
En aquest segle XXI, el blues persisteix com un far d'autenticitat en una mar de superficialitat, recordant-nos que, encara que el món canvie, les emocions humanes continuen sent les mateixes: l'amor, el dolor, l'esperança, la desesperació, totes elles ressonant en cada acord i cada lament. És en aquesta unió de l'antic i el nou, del profund i el superficial, on el blues troba la seua llar, teixint una tela que connecta generacions, cultures i experiències en un tapís de sons eterns.

Ací tens una llista de 40 representants importants del blues del segle XXI, cadascun contribuint de manera significativa a l'evolució i diversitat del gènere:

Gary Clark Jr., Fantastic Negrito, Alabama Shakes, Ana Popovic, Joe Bonamassa, Beth Hart, Susan Tedeschi (Tedeschi Trucks Band), Derek Trucks (Tedeschi Trucks Band), Keb' Mo', Robert Cray, Shemekia Copeland, Christone "Kingfish" Ingram, Samantha Fish, Eric Gales, Jonny Lang, Doyle Bramhall II, Marcus King, Taj Mahal, Ruthie Foster, Bonnie Raitt, Ben Harper, Rhiannon Giddens, Walter Trout, Sonny Landreth, Tedeschi, Trucks Band, North Mississippi Allstars, Jimmie Vaughan, Eric Bibb, Janiva Magness, Indigenous, John Primer, Charlie Musselwhite, Elvin Bishop, Marcia Ball, John Nemeth, Robert Randolph & The Family Band, Ruthie Foster, Larkin Poe, Tasha Taylor, Southern Avenue.

Artur Álvarez

 

DISCOS IMPRESCINDIBLES: "Mediterráneo", el Tresor Musical de Joan Manuel Serrat

"Mediterráneo" és el huité àlbum i un dels més reconeguts del cantautor Joan Manuel Serrat, llançat en 1971 per la companyia discogràfica Zafiro/Novola. Aquest treball presenta una col·lecció de cançons icòniques que han deixat una petjada inesborrable en la música espanyola. Compostes íntegrament per Serrat, les lletres i la música reflecteixen una àmplia gamma d'emocions i experiències, des de la celebració de les xicotetes alegries de la vida quotidiana en "Aquellas pequeñas cosas", fins a la reflexió sobre la derrota i la lluita en "Vencidos", inspirada en un poema de León Felipe.

La cançó titular, "Mediterráneo", s'ha convertit en un himne per a Serrat i tota una generació, capturant la bellesa i la melancolia de la mar Mediterrània. Aquest àlbum va marcar un punt d'inflexió en la carrera de Serrat, consolidant la seua posició com un dels cantautors més importants d'Espanya. Presenta una mescla eclèctica d'estils musicals, des de balades suaus fins a cançons amb influències de la música mediterrània i llatinoamericana.

La producció de l'àlbum és senzilla però efectiva, destacant la veu i la guitarra de Serrat amb arranjaments musicals que realcen l'emotivitat de les cançons. Cançons com "Lucía", "Vagabundear" i "Pueblo Blanco" han sigut aclamades tant per crítics com pel públic, contribuint a l'èxit comercial i crític de l'àlbum.

"Mediterráneo" continua sent rellevant i commovedor fins i tot dècades després del seu llançament, sent reconegut internacionalment com una obra mestra de la música en espanyol. La seua influència transcendeix davanteres i continua sent un tresor atemporal en la discografia de Serrat, celebrant la riquesa cultural i emocional del Mediterrani i els seus habitants. En 2004, la revista musical *Rockdelux va classificar aquest àlbum en tercer lloc en la seua llista de "els millors 100 discos espanyols del segle XX", reconeixent el seu impacte perdurable en la música espanyola.

Artur Álvarez

LLISTA DE CANÇONS:

Mediteráneo: Una bella oda a la mar Mediterrània, amb la veu càlida i melòdica de Serrat.
Aquellas pequeñas cosas: Una cançó nostàlgica que celebra les xicotetes alegries de la vida quotidiana.
La mujer queyo quiero: Una declaració d'amor sincera i apassionada.
Poble blanc: Un retrat líric d'un poble costaner.
Tío Alberto: Una cançó sobre la relació entre un oncle i el seu nebot.
Qué va a ser de tí: Reflexions sobre el futur i la incertesa.
Lucía: Una balada romàntica amb una melodia inoblidable.
Vagabundear: Una cançó sobre la cerca de llibertat i aventura.
Barquito de papel: Una tendra cançó sobre la infància i la imaginació.
Vencidos: Inspirada en un poema de León Felipe, aquesta cançó reflexiona sobre la derrota i la lluita.

L'Orquestra Simfònica

 

Una orquestra simfònica és un conjunt musical compost per una varietat d'instruments de corda, vent i percussió, organitzats i dirigits per un director d'orquestra. És una de les agrupacions musicals més grans i versàtils, capaç d'interpretar una àmplia gamma d'estils i gèneres musicals, des d'obres clàssiques fins a bandes sonores de pel·lícules, passant per música contemporània i tradicional de diverses cultures. Una orquestra típica inclou seccions de corda, vent fusta, vent metall i percussió, amb la possibilitat d'afegir instruments addicionals segons la composició que s'estiga interpretant. El director d'orquestra lidera la interpretació, donant indicacions als músics sobre l'execució, el tempo i l'expressió. Les orquestres simfòniques ofereixen concerts en viu en diverses sales i també poden realitzar gravacions en estudi. A més, moltes orquestres estan compromeses amb l'educació musical i comunitària, oferint programes educatius, concerts per a xiquets i activitats de participació comunitària per a fomentar l'apreciació i l'enteniment de la música clàssica i orquestral.

Artur Álvarez

DISCOS IMPRESCINDIBLES: Quansevol nit pot sortir el sol (Sisa)

Qualsevol nit pot sortir el sol és el segon àlbum d’estudi en solitari del cantautor i músic català Jaume Sisa, publicat el 19751. Aquest àlbum va contenir la cançó homònima que es va convertir en un clàssic de la música catalana. La censura va contribuir també a l’èxit de la cançó. En el festival Canet Rock de l’any 1975, l’actuació de Sisa va ser prohibida pel govern civil. Els organitzadors van fer sonar Qualsevol nit pot sortir el sol pels altaveus amb només un sol focus que il·luminava un micròfon amb l’escenari buit. El públic, que esperava l’actuació de Sisa, va cantar a l’uníson la cançó. Anys més tard, Sisa mateix explicaria que va escriure-la amb poca consciència del que estava fent: «per mi era una cançó, però amb el temps s’ha convertit en una mena d’himne intergeneracional, i jo en soc el primer sorprès». Va ser Rafael Moll, productor del disc i amic de l’artista, qui durant les sessions de gravació va adonar-se del potencial que tenia. Va suggerir-ne el tractament sonor sobri amb acompanyament només amb el piano de Jordi Vilaprinyó i el violí de Xavier Riba, i va proposar que fos el senzill promocional i el títol del disc sencer.

L’any 2009 es va publicar Qualsevol nit pot sortir el sol (Satelite K), un llibre il·lustrat que contenia un CD amb la cançó. El 2010, va ser una de les catorze cançons escollides pel programa No me la puc treure del cap de Televisió de Catalunya. El novembre de 2023, Televisió de Catalunya va llançar una campanya publicitària per anunciar la nova OTT Cat, basada en la música i el contingut d’aquesta cançó. El lema de la campanya era “Benvinguts, passeu, passeu”, en una clara al·lusió a la tornada, i la música de l’espot era una versió moderna de Qualsevol nit pot sortir el sol, produïda per Alizz i interpretada a la veu per Rita Payés.

La cançó s’ha traduït a diversos idiomes, entre els quals el castellà, l’anglès, l’àrab i el japonès. Qualsevol nit pot sortir el sol és una peça musical que ha deixat una empremta significativa en la cultura i la memòria col·lectiva. 🎶🌟

 Llista de cançons

1.         El Fill del Mestre         5:27

2.         El Setè Cel       3:20

3.         Germà Aire     6:13

4.         Maniquí          5:05

5.         Cançó De La Font Del Gat      3:44

6.         Maria Lluna    6:23

7.         Senyor Botiguer         4:12

8.         Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol           6:43

 

Durada total:  40:87

Dylan, el Judes (anècdota)

L'anècdota de "Dylan, el Judes" és una referència a un episodi històric que va ocórrer en el Festival de Newport de 1965. Aquest festival de música folk era conegut per ser un esdeveniment icònic en l'escena musical estatunidenca, i Bob Dylan, un dels músics més influents de l'època, va ser un dels artistes destacats.

En aquest festival, Dylan, que fins llavors havia sigut conegut principalment com un cantautor folk, va decidir canviar el seu estil musical cap al rock. Durant la seua presentació, acompanyat per la banda de rock elèctric The Paul Butterfield Blues Band, es va trobar amb una reacció mixta de l'audiència. Alguns fanàtics del folk, que estaven més acostumats al seu estil acústic, el van esbroncar i ho van considerar una traïció a la música folk, mentre que uns altres ho van rebre amb entusiasme.

La referència a "Dylan, el Judes" prové d'un dels moments més emblemàtics d'aquest concert. Després de tocar algunes cançons elèctriques, un membre del públic, molest pel canvi d'estil de Dylan, va cridar "Judes!" des de la multitud, comparant la seua traïció a la música folk amb la traïció de Judes Iscariote a Jesús en la Bíblia. En resposta a aquest crit, Dylan es va dirigir a la seua banda i els va ordenar que tocaren "Like a Rolling Stone", una de les seues cançons més famoses, amb encara més intensitat.

L'anècdota de "Dylan, el Judes" s'ha convertit en un moment històric i simbòlic en la carrera de Bob Dylan, marcant la seua transició de la música folk al rock i la reacció polaritzada que va generar entre els seus seguidors i la crítica. És considerat un dels moments clau en la història de la música popular.

Artur Álvarez

Bob Dylan: El Viatge Musical i Literari de Blonde on Blonde

Blonde on Blonde és el seté àlbum d'estudi del músic estatunidenc Bob Dylan, publicat per Columbia Rècords al maig de 1966. Aquest àlbum és considerat un dels millors àlbums de rock de tots els temps. Permet-me submergir-te en la seua història i el seu impacte:

Gravació i Músics: Les sessions de gravació van començar a Nova York en 1965, amb un elevat nombre de músics, incloent-hi membres de la banda The *Hawks, que més tard es convertiria en The Band. No obstant això, les sessions a Nova York no van ser tan fructíferes com s'esperava. Per suggeriment del productor Bob Johnston, Dylan es va traslladar als CBS Studios de Nashville, Tennessee, on les sessions van ser més reeixides. L'àlbum es va completar en dos mesos i es va convertir en un dels primers discos dobles en la història de la música moderna.

Estil i Lírica: *Blonde *on *Blonde combina l'experiència dels músics de sessió de Nashville amb la sensibilitat literària modernista de Dylan. Les cançons són una mescla única entre el visionari i el col·loquial. La lírica és poètica i sovint enigmàtica. L'àlbum inclou clàssics com “Rainy Day Women #12 & 35”, “Just Like a Woman”, i “I Want You”.

Recepció i Llegat: Encara que inicialment no va ser un èxit comercial massiu, *Blonde *on *Blonde ha resistit el pas del temps i s'ha convertit en una icona cultural. La seua influència s'estén a través de les dècades, i la seua complexitat musical i lírica continua sent objecte d'estudi i admiració.

En resum,Blonde on Blonde és un viatge musical i literari que captura l'essència de Bob Dylan en el seu millor moment.

Artur Álvarez

Llista de cançons

Cara A

«Rainy Day Women #12 & 35» 4:36
«Pledging My Time» 3:45
«Visions of Johanna» 7:30
«One of Us Must Know (Sooner or Later)» 4:56
Cara B

«I Want You» 3:09
«Stuck Inside of Mobile with the Memphis Blues Again» 7:06
«Leopard-Skin Pill-Box Hat» 3:52
«Just Like a Woman» 4:42
Cara C

«Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine)» 3:24
«Temporary Like Achilles» 4:51
«Absolutely Sweet Marie» 4:48
«4th Time Around» 4:29
«Obviously 5 Believers» 3:32
Cara D

«Sad Eyed Lady of the Lowlands» 11:43

Carlos Santana en Woodstock 1969 (Anècdota).

En el mític Festival de Woodstock de 1969, una actuació va sorprendre propis i estranys. Carlos Santana, amb la seua banda, va pujar a l'escenari enmig del tumult i l'efervescència del moment. El curiós d'aquella jornada és que diuen, compten, comenten... que el virtuós guitarrista es trobava sota els efectes de l'àcid lisèrgic, una realitat que va afegir un matís inesperat a la seua actuació. Contrari al que podria pensar-se, Santana i la seua banda van aconseguir captivar a la multitud amb una mescla exquisida de rock, blues i ritmes llatins. Encara que les percepcions podien estar distorsionades, l'energia i la passió de la música de Santana van transcendir qualsevol barrera mental, creant una experiència col·lectiva transcendental. Temes com a "Soul Sacrifice" van ressonar en els cors dels presents, elevant l'atmosfera del festival a un estat de comunió i èxtasi compartit. L'actuació de Santana en Woodstock no sols es va convertir en un moment icònic del rock, sinó que també va demostrar la capacitat de l'art per a unir a les persones i transcendir les limitacions de la ment humana. Enmig del caos i l'algaravia, la música de Santana va ressonar com un anomenat a la pau, la llibertat i l'expressió autèntica de l'esperit humà.

Artur Álvarez

DISCOS IMPRESCINDIBLES: Purple Rain (Prince). Una fita musical

Purple Rain, el sisé àlbum d'estudi de Prince i banda sonora de la pel·lícula homònima, no sols es va convertir en un èxit comercial amb més de 22 milions de còpies venudes, sinó que també es va consolidar com una obra mestra de la música.

Considerat un dels millors àlbums de la història per publicacions com Time, VH1 i Rolling Stone, Purple Rain va collir múltiples premis Grammy i va consolidar a Prince com un dels artistes més rellevants de la dècada de 1980.

La seua música, una mescla innovadora de rock, pop, funk, R&B i soul, es va veure enriquida per la col·laboració de la banda The Revolution, la influència del rock i la guitarra elèctrica com a element protagonista. La producció experimental i psicodèlica de la banda sonora li va donar un toc únic a l'àlbum.

Purple Rain va marcar una fita en la història de les bandes sonores en romandre 24 setmanes en el número 1 del Billboard 200. Els seus cinc senzills, incloent "When Doves Cry", "Let's Go Crazy" i la cançó homònima, es van convertir en èxits internacionals.

Gravat en viu en el club First Avenue de Minneapolis, l'àlbum va comptar amb la col·laboració d'artistes com Wendy Melvoin i Lisa Coleman. "Take Em with O", originalment gravada per Apollonia 6, i la controvertida "Darling Nikki" per la seua lletra explícita, són alguns dels temes més memorables del disc.

En definitiva, Purple Rain és un àlbum llegendari que no sols va marcar un abans i un després en la carrera de Prince, sinó que també va deixar una petjada inesborrable en la història de la música.

Llista de cançons

-«Let's Go Crazy» Prince 4:39

-«Take Me with U» (con Apollonia Kotero) Prince 3:54

-«The Beautiful Ones» Prince 5:13

-«Computer Blue» Prince, John L. Nelson, Lisa Coleman, 

Wendy Melvoin, Matthew Robert Fink 3:59

-«Darling Nikki» Prince 4:14

-«When Doves Cry» Prince 5:54

-«I Would Die 4 U» Prince 2:49

-«Baby I'm a Star» Prince 4:24

-«Purple Rain» Prince 8:41

Artur Álvarez

 

Ivor Cutler. El conductor enamorat, Buster Bloodvessel, en la pel·lícula "Magical MysterY Tour" dels Beatles.

 Ivor Cutler (15 de gener de 1923 – 3 de març de 2006), escocés. Una figura excèntrica i encantadora, va teixir el seu llegat en els fils de l'humor, la poesia i la música, impregnant l'aire de la BBC amb la seua singular presència. Va aparéixer en els èters radiofònics, donant vida als seus enigmàtics monòlegs en el programa de John Peel, i més tard en el d'Andy Kershaw, deixant un deixant d'admiració al seu pas.
En l'efervescent 1967, el geni de Cutler va trobar un nou escenari en l'emblemàtica pel·lícula "Magical Mystery Tour" dels Beatles, on la seua presència com Buster Bloodvessel, el conductor enamorat, li va assegurar un lloc en la memòria col·lectiva.

Amb Phyllis King com la seua musa etèria, Cutler va omplir de vida i fantasia cada racó, compartint les seues inusuals reflexions a través de les seues composicions i diàlegs. Junts, van desplegar el seu art en la sèrie radiofònica "King Cutler", fusionant poesia i prosa en una dansa encantadora per a les oïdes.

Més enllà de les seues lletres i concordes, Cutler era un esperit rebel, vestit amb l'extravagància dels seus pantalons capri i barrets adornats amb xapes. Es desplaçava amb bicicleta, escampant pel món els seus "Cutlerismos", xicotetes píndoles de saviesa embolicades en absurd.

En les seues converses monològiques, imbuïdes del seu estil infantil i la seua renúncia a l'intel·lecte, Cutler explorava l'essència mateixa de l'existència. Des de la pobresa de la seua infància fins a la serenitat dels seus últims dies, trobava bellesa en els xicotets plaers de la vida, en la naturalesa i en l'amor, teixint un tapís de gratitud i alegria.

A través del seu accent escocés seré i les seues històries surrealistes, Cutler es va convertir en una icona de culte, un far de llum en el vast oceà de l'art. I encara que el seu temps en aquest món va arribar a la seua fi en el 2006, el seu llegat perdura, en cada paraula murmurada i en cada nota tocada, recordant-nos la màgia de la creativitat i la irreverència de la imaginació.

Artur Álvarez

DISCOS IMPRESCINDIBLES: "Songs in the Key of Life". L'Esència de Stevie Wonder

Songs in the Key of Life, nascut en 1976 després de dos anys de gestació, és el dihuité àlbum de Stevie Wonder. Un doble disc que desafia les etiquetes amb una mescla vibrant de soul, funk, jazz i pop.

Més que un àlbum, és una experiència. Un viatge a través de 21 cançons que exploren l'amor, la fe, la justícia social i la vida mateixa. Des de l'energia contagiosa de "Sir Duke" fins a la tendresa de Isn't She Lovely", cada tema deixa una petjada inesborrable.

No és d'estranyar que Songs in the Key of Life collira un èxit rotund. Va guanyar el Grammy a l'Àlbum de l'any i va consagrar a Stevie Wonder com un artista excepcional.

Més de quatre dècades després, aquest àlbum continua ressonant amb tanta força com el primer dia. El seu missatge universal d'esperança i amor és un far en un món cada vegada més complex.

Si busques una obra mestra que et faça ballar, pensar i sentir, Songs in the Key of Life és una visita obligada. Un clàssic atemporal que t'atraparà en la seua xarxa de melodies i emocions.

Cançons

Disc u

    "Love's in Need of Love Today" (Wonder) – 7:05

    "Have a Talk with God" (Hardaway/Wonder) – 2:42

    "Village Ghetto Land" (Byrd/Wonder) – 3:25

    "Contusion" (Wonder) – 3:45

    "Sir Duke" (Wonder) – 3:54

    "I Wish" (Wonder) – 4:12

    "Knocks Me Off My Feet" (Wonder) – 3:36

    "Pastime Paradise" (Wonder) – 3:27

    "Summer Soft" (Wonder) – 4:14

    "Ordinary Pain" (Wonder) – 6:23

Disc dos

    "Isn't She Lovely" (Wonder) – 6:34

    "Joy Inside My Tears" (Wonder) – 6:29

    "Black Man" (Byrd/Wonder) – 8:29

    "Ngiculela - Es Una Historia - I Am Singing" (Wonder) – 3:48

    "If It's Magic" (Wonder) – 3:12

    "As" (Wonder) – 7:08

    "Another Star" (Wonder) – 8:28

A Something's Extra Bonus

    "Saturn" (Sembello/Wonder) – 4:53

    "Ebony Eyes" (Wonder) – 4:08

    "All Day Sucker" (Wonder) – 5:05

    "Easy Goin' Evening (My Mama's Call)" (Wonder) – 3:56

La flauta travessera

La flauta travessera, un instrument de vent amb una llarga història i un so dolç i melodiós, es classifica com de vent-fusta malgrat fabricar-se hui dia en metall. Composta per tres parts: cap, cos i peu, produeix un so capaç de gran agilitat i expressivitat en diferents tonalitats, sent la més comuna la de Do.

El seu origen es remunta a la prehistòria, evolucionant al llarg del temps en disseny i materials. Es toca bufant en el bisell del cap i utilitzant els dits per a cobrir els orificis i produir les notes, controlant l'articulació amb la llengua i la pressió de l'aire.

La flauta travessera posseeix un repertori amplíssim i divers, des del període medieval fins a l'actualitat, incloent-hi música clàssica, jazz, folk, celta, llatinoamericana, etc. S'empra com a instrument solista i també forma part d'orquestres i bandes.

Per a aprendre a tocar-la, es recomana prendre classes amb un professor per a adquirir la tècnica correcta. Existeixen flautes de diferents grandàries i materials per a adaptar-se a cada estudiant, sent fonamental la pràctica regular per a dominar l'instrument i desenvolupar la tècnica i la musicalitat.

En internet es troben nombrosos recursos com a llibres, llocs web i associacions de flautistes que ofereixen informació, partitures, tutorials, consells, esdeveniments, concursos i beques.

En definitiva, la flauta travessera és un instrument versàtil i popular amb un gran potencial musical.

Artur Álvarez

DISCOS IMPRESCINDIBLES: "Bridge Over Troubled Water", un himne a l'esperança que va marcar el final de Simon & Garfunkel

 

Bridge Over Troubled Water", el cinqué i últim àlbum d'estudi de Simon & Garfunkel, llançat al gener de 1970, és molt més que només una col·lecció de cançons. És una obra mestra que reflecteix la complexitat i evolució del seu duo, capturant un moment significatiu en la història de la música popular.
Si bé l'àlbum va ser un èxit comercial rotund, venent milions de còpies i encapçalant les llistes d'èxits a tot el món, el seu vertader llegat resideix en la seua profunditat artística i emocional.

El disc marca el final del duo Simon & Garfunkel, reflectint les tensions creatives que havien anat creixent entre Paul Simon i Art Garfunkel. No obstant això, aquestes tensions es tradueixen en una obra commovedora i honesta, on les veus de cadascun s'entrellacen de manera magistral.

Si bé la cançó principal Bridge Over Troubled Water és sens dubte la més coneguda i estimada de l'àlbum, la resta del disc brilla per si sol. Cançons com "El Condor Passa", "The Boxer", "Only Living Boy in Nova York" i "Cecilia" s'han convertit en clàssics atemporals, cadascuna amb la seua pròpia història i missatge.

L'àlbum va ser innovador en el seu moment, fusionant elements de folk, rock, gospel i pop, creant un so únic i distintiu. Les lletres de Simon són introspectives, filosòfiques i poètiques, explorant temes com l'amor, la pèrdua, la soledat i la cerca de sentit.

Algunes consideracions:

• El context històric de l'àlbum, marcat per la Guerra de Vietnam i l'auge dels moviments socials, va influir en el to i contingut d'aquest.
• La producció del disc va ser meticulosa, amb arranjaments complexos i una atenció al detall que va contribuir a la seua qualitat sonora.
• El llegat de l'àlbum és innegable, inspirant a innombrables artistes i convertint-se en un punt de referència en la història de la música popular.

 
 
 Llista de cançons
 
1.    Bridge over Troubled Water (4:52)
2.    El Cóndor Pasa (If I Could) (3:06)
3.    Cecilia (2:55)
4.    Keep the Customer Satisfied (2:33)
5.    So Long, Frank Lloyd Wright (3:41)
6.    The Boxer (5:08)
7.    Baby Driver' (3:15)
8.    The Only Living Boy in New York (3:57)
9.    Why Don't You Write Me (2:45)
10.    Bye Bye Love (2:55)
11.    Song for the Asking (1:39)

Artur Álvarez

Le llegenda de Robert Johnson

La llegenda diu que Robert Johnson va vendre la seua ànima al dimoni en l'encreuament de carreteres de Clarksdale, Mississipí, a canvi de convertir-se en el millor guitarrista del món.
Des de molt jove, els qui van tindre tracte amb ell el van descriure com una persona fugissera i sense amics.

En 1919, amb 18 anys, es va casar amb Virgínia Travis, que desgraciadament va morir a l'any següent mentre paria.
En la seua època més desgraciada, els músics que el van conéixer el definien com un pèssim músic, mancat de talent. Sembla ser que va desaparéixer per un temps i va tornar transformat en un virtuós mestre de la guitarra. Realment havia aprés a tocar, cantar i compondre de manera magistral, convertint-se en el millor bluesmen de tots els temps.
Va morir el 16 d'agost de 1938, als 27 anys, en un encreuament de camins, prop de Greenwood (Mississipí). Es creu que va ser enverinat. Algú va posar estricnina en el whisky de Robert.

Existeixen diverses tombes, però manquen d'autenticitat. Pel que sembla, s'intueix que el guitarrista va ser enterrat sota un arbre, sense làpida ni creu, al costat d'un encreuament de camins.
L'encreuament de les carreteres 61 i 49 en Clarksdale (Mississipí), on se suposa que el diable va afinar la guitarra de Johnson, s'ha convertit en lloc de peregrinació.

Artur Álvarez

DISCOS IMPRESCINDIBLES: "Barcelona Gener del 76" de Lluís Llach, un símbol de la lluita per la llibertat

L'àlbum "Barcelona gener del 76" és una obra clau en la carrera del cantautor català Lluís Llach. Publicat en 1976, reflecteix l'agitació política i social de l'època a Espanya, especialment a Catalunya. Compost per deu cançons, aborda temes com la llibertat, la identitat i la lluita contra l'opressió. La cançó homònima es va convertir en un himne per a molts catalans que buscaven un canvi. Llach combina instruments tradicionals i contemporanis per a crear una música emotiva que acompanya les lletres poderoses de l'àlbum. "Barcelona gener del 76" és tant un testimoniatge històric com una obra musical perdurable que continua ressonant com un himne de resistència i esperança.

Llista de cançons

Respon-me

Cal que neixin flors a cada instant

Silenci

Damunt d'una terra

Cançó sense nom

L'estaca

La gallineta

Abril 74

El jorn dels miserables

Ítaca(fragment)

Artur Álvarez