MANUAL PER A DESOBEDIENTS AMABLES

Gestos menuts que canvien un món enorme.

Podries ser en una serra sense nom, ballant a una cuina amb farina a les mans. Podries. Però ets ací, quiet, mirant llum blava. Quina corda invisible et reté? Cada dia repeteixes claus, portes, aire. Abans cada jornada era una illa nova; ara són passadissos. En diem madurar? En diem llibertat?

El menjar, l’aigua i la terra compten en balanços, no en estacions. L’arbre té cadenat, el rierol clàusules, la terra es ven a metres. Aprenem el món en fulls plastificats: memoritza, repeteix, aprova, encasta’t. Treballem per comprar temps que no gastem, i un dia algú diu “ja n’hi ha prou” i les cadires canvien de cos. El joc continua; el tauler és el mateix.

Darrere de logotips, el poder pesa més que els huracans. Els bitllets s’han fet corretja. On hi havia bosc hi ha xemeneies; on l’aigua cantava, ara silenci. Allò que corria o volava és inventari. Convivim amb la fam i aparadors plens: no per falta, sinó perquè no rendix. Veiem el món com etiqueta i preu. Quan l’últim riu tinga gust de metall, els diners no serviran per respirar.

Ens omplim de fórmules i presses. Medicaments per a créixer, per a aguantar. Les pantalles que conten el món les gestionen qui el ven a trossos. Ens posen filtres, ens baixen el volum de la realitat.

Deixàrem de creure que la Terra era el centre, però actuem com si fórem el centre de la Terra. “Civilització” és una màscara; sota, el gest antic: por, pressa, territori. Oblidem de pressa: fa dos sospirs històrics que moltes no podien votar. Caminen al nostre costat ulls amb històries que no mirem.

Matem perquè podem, justifiquem per costum. El pensament amb compassió és brúixola. La mort ronda i planifiquem com immortals. Quan marxem, es repartiran objectes, no dies. Les guerres que venen no porten trofeus: la violència paga la pau amb interessos.

Pelant el desig fins a l’os, queda el mateix: estar bé. I en el seu nom confonem plaer amb sentit, acumulació amb seguretat. Som feliços o som usuaris contents? Adorem ídols llunyans i descuidem l’èpica d’allò quotidià. La política sovint canvia veus, no el guió. No calen més publicistes del futur: cal lideratge que servisca i ciutadania que participe.

No vam arribar ací per estar asseguts. Sobrevisquérem teixint xarxes. Hem perfeccionat destruir; toca aprendre a cuidar. No es tracta de salvar el planeta —seguirà girant— sinó el que podem ser. Som un pestanyeig, però en ell cap tota una ètica.

Fantasie amb altres segles, però aquesta és l’única època que puc habitar. La xarxa pot alçar murs o obrir finestres. Depén de nosaltres. Podem alimentar la màquina o despertar-la. No caiem per llei física: ensopeguem per elecció, i les eleccions es corregeixen.

Aquest instant ve de milions de passes i veus. Ara et toca. Accepta el camí còmode o traça una senda sense nom. No hi ha guió. Només una pàgina en blanc i un teclat que et mira.

Fes un gest menut i vertader: planta alguna cosa, cuina per a algú, apaga una notificació, escolta, participa al barri, desmunta una mentida. Multiplica-ho. El canvi no és un meteorit; és una gota tossuda.

Aquesta història no és de capa i espasa. És de mans comunes i dies qualsevol. Teua, meua, de qui vindrà. Si l’escrivim junts, potser “llibertat” tornarà a ser el que sempre fou: elegir-nos, cuidar-nos, viure. Ací. Ara. Amb les pantalles justes i les mirades del tot enceses.

Artur Álvarez

(publicat 10 d'octubre de 2025)

La vida precària de la poesia

LA VIDA PRECÀRIA DE LA POESIA

La poesia naix de la necessitat, no del mercat. Els poetes escriuen per buidar-se, per bellesa, inclús, per ego. I enmig del silenci comercial, el vers continua resistint.

Els poetes escriuen versos per necessitat. No per un afany econòmic, perquè la poesia —com tots sabem— mai no ha estat ni serà un negoci rendible. Escriuen per buidar-se per dins, per traure fora tot allò que els ofega, com si cada poema fóra una sessió de teràpia íntima i alhora universal. Escriuen també per desig d’art, amb artesania, amb paciència i amb cura, buscant en cada mot la bellesa amagada.

Però no ens enganyem: hi ha també una part d’ego. La poesia permet al poeta sentir-se protagonista, encara que siga tan sols en la breu llum d’una presentació de llibre. Alguns fins i tot escriuen empesos per un narcisime extrem, per mirar-se al mirall del vers.

El problema és que la poesia no té recorregut comercial. La majoria dels poetes són conscients que editaran un poemari que acabarà circulant entre familiars, amistats, coneguts o un reduït grup de lectors fidels al gènere. La poesia viu, així, en una mena de cercle íntim on cada exemplar comprat és quasi un acte d’amor i de reconeixement: rere cada llibre hi ha moltes hores de treball, de silencis i de renúncies.

Pel que fa a les editorials, ja se sap: llevat d'aquelles que tenen a bon recer quatre noms consagrats, la resta publiquen poesia sense arriscar. Per al negoci editorial, la poesia és un terreny minat: no mereix la inversió, i alhora tampoc pot créixer sense ella. Ens trobem en la paradoxa del peix que es mossega la cua. Sense promoció, les vendes són escasses; amb escasses vendes, ningú no s’atreveix a invertir en promoció.

Per això, la realitat és dura i persistent: la poesia és, sobretot, per als poetes. Són ells els qui se la couen i se la mengen, mentre les editorials intenten arrancar algun benefici amb risc zero. I el poeta? El poeta sobreviu amb xicotets moments d’orgull, amb l’ego inflat per uns instants i amb la satisfacció íntima de veure acabada una nova obra.

Potser la poesia no siga rendible, ni famosa, ni universalment llegida. Però és necessària. Necessària per a qui escriu i necessària per a qui, des de la seua trinxera de lector fidel, encara creu que en un vers pot cabre el món sencer.

Artur Álvarez

(publicat 1 de setembre de 2025)

Valorar les belles arts: Una educació amb efecte multiplicador

VALORAR LES BELLES ARTS: UNA EDUCACIÓ AMB EFECTE MULTIPLICADOR

Vivim en una època on l’educació sembla orientar-se cada vegada més cap a l’eficiència, la productivitat i els resultats mesurables. El valor de les coses es quantifica amb xifres, estadístiques i rendiments.

En aquest context, les belles arts —la música, el teatre, la pintura, la dansa, la literatura— són sovint relegades a un segon pla, considerades prescindibles, gairebé com un luxe o una distracció. Però aquesta manera de veure l’educació és no només incompleta, sinó profundament errònia. Perquè valorar les belles arts dins del procés educatiu té un efecte multiplicador que va molt més enllà del desenvolupament personal de l’alumnat: transforma la societat sencera.

Les arts no ensenyen només tècniques. No formen únicament artistes. Formen persones. Ens ajuden a desenvolupar un esperit crític, una mirada sensible i una capacitat d’empatia que difícilment pot nàixer en un context exclusivament racional o tecnocràtic. Quan integrem les belles arts en l’educació, estem sembrant una manera d’estar en el món més humana, més oberta i més profunda. Aprendre a interpretar una peça musical, a llegir un poema o a observar una pintura amb atenció desperta en nosaltres una capacitat de comprensió que travessa les paraules.

Estimar les arts és aprendre a mirar el món amb altres ulls. És entendre que la realitat no és una sola, sinó que hi ha tantes realitats com mirades possibles. Les arts ens entrenen en la diversitat, en la complexitat, en l’ambigüitat, en l’emoció. I això, a l’aula, té un valor incalculable. Quan un xiquet o una xiqueta connecta amb una expressió artística, comença a veure el món des d’una altra perspectiva: més enllà dels límits del jo, més enllà de les normes rígides, més enllà de les veritats absolutes.

A més, les belles arts desperten una sensibilitat que ens fa més receptius a les necessitats dels altres, a les injustícies, al patiment i també a la bellesa del que ens envolta. Aquesta sensibilitat no es pot ensenyar amb fórmules ni amb dades. Es cultiva. I l’art és una de les millors eines que tenim per fer-ho.

Per això, una educació que dona valor real a les belles arts és una educació que aposta per la humanitat. I és també una educació que ens prepara millor per construir un futur diferent. Quan som capaços d’imaginar altres mons a través de la ficció, la pintura, la dansa o la música, també som capaços de creure —i de treballar— perquè “un altre món siga possible”.

Perquè al final, l’amor per les arts ens fa més persones. Més conscients. Més lliures. Ens ensenya a escoltar, a observar, a preguntar-nos per què i per a què. I eixa actitud és, sens dubte, la base per a una societat més justa, més crítica i més compromesa.

Valorar les belles arts no és una excentricitat pedagògica, és una necessitat urgent. No podem parlar de formació integral si no contemplem l’educació emocional, simbòlica i estètica que només les arts poden oferir. És hora d’entendre que el veritable progrés passa també per saber mirar un quadre, sentir una cançó o deixar-nos commoure per una història. Perquè només així podrem formar generacions que no només siguen capaces de fer coses, sinó que també siguen capaces de sentir, de comprendre i de transformar el món des de la bellesa i la veritat.

Artur Álvarez

(publicat 7 de juliol de 2025)

Un crit des del desencís

UN CRIT DES DEL DESENCÍS

Sobre el desengany d’una generació que encara creu en la justícia, la dignitat i la necessitat de no rendir-se.

Opinió

Comence a sentir-me atrapat en un carreró sense eixida. Ho dic sense embuts ni dramatismes innecessaris. Ho dic des d’un lloc de sinceritat, de fartanera, però també d’amor cap a uns ideals que sempre he defensat.

Em considere una persona progressista, amb tot el que això implica des del punt de vista ideològic, polític i humà. Estime el meu País Valencià, la meua llengua, la meua cultura, els meus costums. Defense, sense matisos, la sanitat pública i l’educació com a drets universals, gratuïts i de qualitat. Crec fermament en la pau entre els pobles, rebutge qualsevol forma de guerra o indústria armamentista, i sostinc amb convicció que el respecte entre cultures és un principi bàsic per a una convivència justa en un món que és ja profundament multicultural.

Sóc dels qui creu en l’autogestió dels pobles, en la seua capacitat per organitzar-se sense tuteles externes. Lluite contra les desigualtats socials, assumisc com a urgent la problemàtica del canvi climàtic, i defense un model de vida que pose al centre la sostenibilitat, el respecte pel medi i la dignitat humana. Em repugna la voracitat dels grans poders econòmics, que ho devoren tot al seu pas, sense escrúpols, deixant darrere una humanitat cada volta més precaritzada, més alienada, més sola.

I, tanmateix, malgrat tot això, em sent desorientat. Angoixat. Moralment vençut en aquest moment històric que ens ha tocat viure. Tinc la sensació que tot allò en què crec —tot allò que molts defensem des de fa dècades— ha sigut desplaçat per una lògica despietada que converteix la política en un teatre buit i les ideologies en paper banyat.

Em dol profundament veure com hem arribat fins ací. Sembla que la política ha sigut ocupada per personatges buits, per actors d’una funció aliena a la vida real, per allò que m’agrada anomenar “polítics de pega”. Persones que es presenten sota la bandera de la democràcia, però que actuen al servei d’interessos molt concrets i ben allunyats del bé comú. No tenen cap problema a aixafar, humiliar o manipular aquells que encara creiem en la democràcia de veritat: aquella que busca millorar la vida de les majories, protegir els drets fonamentals i garantir condicions dignes per a totes i tots.

El pitjor de tot és que aquests impostors han aconseguit alguna cosa encara més greu que el desprestigi de la política: han inoculat la desconfiança. Han aconseguit que ja no creguem ni tan sols en la possibilitat d’un canvi real. I això és perillosíssim. Perquè quan les majories perden la fe en la política, el camp queda obert perquè altres discursos —més simples, més excloents, més autoritaris— ocupen el seu lloc.

Aquest terreny guanyat per l’extrema dreta no ha sigut un accident. És conseqüència directa de l’abandonament dels ideals. De la corrupció del llenguatge. De la traïció sistemàtica a les promeses que una vegada ens feren somiar amb un món millor. Em resulta demolidor veure com aquesta dreta antidemocràtica i excloent va conquerint espais en la vida política i social sense quasi resistència. Encara més: veure com molts que abans s’alçaven per defensar els drets, hui s’han rendit. Estan cansats. Ja no queda energia per protestar, per organitzar-se, per debatre, per construir alguna cosa diferent.

I no els culpe. Ens han anat desactivant poc a poc. Ens han portat fins a aquest punt de paràlisi col·lectiva. Fins a aquest estat d’esgotament crònic que sembla formar part d’una estratègia perfectament dissenyada. Perquè sí: comence a pensar que res d’això és casual. Que hi ha un poder —digueu-li econòmic, financer, transnacional o simplement sistèmic— que ha provocat aquest escenari. Que ens ha arrossegat amb precisió mil·limètrica fins a aquesta sensació d’inutilitat, de derrota, d’haver sigut utilitzats.

Cada vegada que escolte dir que “les ideologies ja no importen” o que “el món és massa complex per canviar-lo”, no puc evitar sentir una punxada de tristor. Perquè darrere d’aquests discursos no hi ha neutralitat, sinó resignació. I la resignació és el millor aliat del poder.

Jo no renegue dels meus ideals. Al contrari: els referme. Perquè, més que mai, necessitem recuperar el sentit profund de paraules com justícia, solidaritat, dignitat, comunitat, igualtat. Necessitem eixir del cinisme, de la superficialitat, de la idea que tot està perdut. No perquè les coses estiguen bé —no ho estan—, sinó perquè rendir-nos seria acceptar que aquest és l’únic món possible. I això no és veritat.

Ens han fet creure que no hi ha alternativa. Que tot canvi és utopia. Que tot sistema diferent està condemnat al fracàs. Però el cert és que, si la història demostra alguna cosa, és que els canvis són possibles, encara que mai no siguen fàcils. I que les utopies, lluny de ser fantasies ingènues, han sigut sempre el motor que ens empeny cap a horitzons millors.

Hui, més que mai, em faig aquesta pregunta: És possible un altre món? O ja és massa tard? Queden forces per reconstruir una política honesta, col·lectiva, solidària? Podem imaginar un futur que no es base en la competència, en la destrucció del planeta, en el menyspreu al diferent?

Jo vull pensar que sí. Malgrat el cansament. Malgrat la decepció. Malgrat que tot semble dissenyat per desactivar-nos. Vull pensar que cada persona que no claudica, cada comunitat que s’organitza, cada projecte que aposta pel comú, està plantant una llavor de futur.

És cert que moltes vegades em sent sol. Atrapat. Impotent. Però també és cert que el simple fet de continuar creient en aquests valors és, hui per hui, un acte de resistència. I si encara som capaços de fer-nos aquesta pregunta —és possible un altre món?—, llavors la resposta no pot ser una altra que sí. Encara que coste. Encara que faça mal. Encara que el camí siga incert.

Perquè renunciar a eixa possibilitat seria acceptar que la injustícia ha vençut. I jo, per la meua part, no estic disposat a concedir-li eixa victòria.

Artur Álvarez

(publicat 3 de juliol de 2025)

CARLOS ÁLVAREZ PRESENTA ‘BIG BAND’: UNA NIT PER GUARDAR AL COR

Delicadesa, potència i emoció es van unir al Teatre del Raval de Castelló en la presentació d’un debut discogràfic que va deixar empremta. Música, entrega i veritat damunt de l’escenari.

Que un pare parle de la presentació en directe del primer treball discogràfic del seu propi fill no sol ser una cosa molt objectiva. Ja se sap: el cor sempre tira cap a casa.

Però el que es va viure ahir al Teatre del Raval de Castelló va ser per al record.

El que va passar allí va ser un esdeveniment que justifica no reprimir les ganes d’elogi... o més bé, de rendir-se a l’emoció.

Perquè anit vam vibrar. Amb cada nota, amb cada lletra, amb cada vers. I això no és amor de pare. Això és música de veritat. De la bona.

Es van apagar els llums. La banda va anar ocupant les seues posicions, un a un, com si cada músic prenguera lloc en una cerimònia íntima i poderosa. Llavors va aparéixer Carlos. Decidit. Convençut que el material musical que estava a punt de presentar tenia la força suficient per estremir, per captivar.

Els seus seguidors ja coneixíem el disc, BIG BAND. L’havíem escoltat prou vegades com per saber que no estàvem davant d’una obra qualsevol. Des del primer moment, tant la crítica especialitzada com qui l’havíem assaborit, sabíem que es tractava d’un treball excepcional. I somiàvem amb escoltar-lo en directe, imaginant que seria una experiència capaç de posar-nos la pell de gallina.

I així va ser. Va ser això... i més.

Tot va començar amb un so envoltant que va inundar el Teatre del Raval. Una atmosfera sonora que ens anunciava alguna cosa gran, una cosa que s’intuïa important, amb una força a punt d’esclatar en llum i emoció.

Carlos no estava sol. Al seu costat, una banda formada per músics excepcionals, d’aquells que no només acompanyen, sinó que eleven.

Adrián Picazo al baix, Pedro Corral a la bateria, Carlos Soler a la guitarra, i la mestria incontestable de Luís Prado al piano.

Una formació d’altíssim nivell que va embolcallar cada tema amb precisió, emoció i saviesa sonora.

Junts, van donar forma al que ja es perfila com una proposta única: Carlos Álvarez i el seu treball 'BIG BAND'.

I per si això no fora prou, hi hagué moments —autènticament èpics— en què, des de les butaques, va emergir un cor de veus que va afegir un esclat inesperat, desmesurat, quasi cinematogràfic.

Una aparició tan sorprenent com commovedora, que va convertir l’actuació en alguna cosa més que un concert: en una experiència col·lectiva, compartida i profundament vibrant.

Carlos, a poc a poc, va anar desgranant tots els temes del disc, intercalant entre cançó i cançó aquells comentaris seus tan singulars, plens d’ironia, proximitat i autenticitat. Se’l notava segur, còmode, gaudint profundament del que estava fent. I això —quan passa— es contagia des de l’escenari fins a l’última fila.

Cada solo, cada toc de la seua guitarra, supurava qualitat, sensibilitat i molt, molt de sentiment.

Però si hi hagué una sorpresa que en directe ens va desarmar, va ser la seua veu. Potent. Clara. I, des del meu punt de vista, el més important: personal i intransferible.

Una veu que no imita, que no busca assemblar-se a ningú. Una veu que és seua, com també ho és la seua manera d’entendre i viure la música. Un segell reconeixible, que el distingeix, que el defineix. Com un músic amb majúscules. Com un artista complet.

Juntament amb els temes del disc, Carlos ens va regalar també una versió commovedora de Shine on You Crazy Diamond de Pink Floyd. Un homenatge elegant i respectuós, que va saber fer seu sense trair l’essència de l’original. Va ser un d’aquells moments que es queden gravats a la memòria.

I encara hi hagué més.

Carlos Soler, company d’escenari, ens va sorprendre amb una interpretació vibrant de
Don't Let Me Down de The Beatles, mentre que el mestre Luís Prado ens va fer viatjar en el temps amb 'Delitos y Faltas', una joia rescatada de la seua etapa en Señor Mostaza.

Dues intervencions que no van ser simples interludis, sinó capítols destacats dins d’una nit que ja tocava allò inoblidable.

I a poc a poc, com tot allò que val la pena, va arribar el final.

Carlos es va reservar per a aquell moment els dos temes més especials del seu treball discogràfic. Un per la seua càrrega emotiva: 'Cosas de la edad', dedicat amb tendresa a la seua àvia materna.

L’altre, 'Es justo ahí', per ser l’estendard del seu projecte BIG BAND. Per a aquest últim tema, va convidar a acompanyar-lo a la guitarra a Víctor Malasombra, qui també va participar en el videoclip oficial.

El colofó no podia ser més enlluernador. Ni més vibrant.

El públic, dempeus, va corejar el tema i va aplaudir amb entusiasme desbordat.

I Carlos, visiblement emocionat, no parava d’agrair cada gest, cada mirada, cada presència. La seua gratitud era genuïna. Se’l veia feliç.

I eixa felicitat, compartida, va convertir la presentació en directe del seu primer treball discogràfic en alguna cosa més que un concert: va ser una celebració.

I jo, com a pare, no puc evitar dir-ho: em sent molt orgullós d’ell.

Per la seua música, per la seua entrega, pel seu talent. Però, sobretot, per la seua manera d’estar al món.

Perquè anit no només vam veure un gran músic. Vam veure una persona lluminosa, generosa, que ens va fer sentir part d’una cosa bonica.

Artur Álvarez

(publicat 2 de juny de 2025)

Per què vaig escriure 'Allà on l’aire sagna'

Una ciutat que no estima, una veu que resisteix. Apunts íntims sobre un poemari nascut de la necessitat d’escriure per no desaparéixer.

'Allà on l’aire sagna' no és només un títol: és un lloc emocional. Una ciutat que no acull però tampoc expulsa del tot. Una frontera entre el que visc i el que imagine, entre el que em dol i el que no sabria dir si no fora en vers.

Aquest llibre naix d’una necessitat íntima: la de posar paraules a una vida urbana que de vegades sembla que només et tolera. Vaig arribar a una ciutat —no importa quina, perquè al final totes poden ser la mateixa— amb ganes de construir-me, i em vaig trobar amb una soledat que em demanava un llenguatge nou. Eixe llenguatge és la poesia.

Els poemes d’aquest recull no estan fets de teoria, sinó de vivència. D’observació. D’aquelles escenes que passen desapercebudes però que m’han colpit: una mirada perduda al metro, un entrepà solitari en un banc, una finestra encesa a la nit com si volguera dir “encara hi ha algú”.

Hi ha molta veritat en aquest llibre, però no sempre literal. La veritat, per a mi, no és una cronologia exacta, sinó una emoció compartida. Algunes coses les he viscut. D’altres les he sentit com si foren meues. Totes tenen en comú el desig de resistir la indiferència, de fer habitable el silenci.

Allà on l’aire sagna és, també, una forma de resistència com a autor autogestionat i independent. Cada exemplar que arriba a mans d’algú és una petita victòria. Una forma de dir: “estic ací, i el que sent importa”. No tinc una gran editorial darrere, però sí una veu que insisteix en existir malgrat el soroll.

Aquest poemari és per a qui s’ha sentit perdut en una ciutat massa gran. Per a qui ha volgut cridar però només ha pogut escriure. Per a qui sap que, de vegades, un vers pot sostenir-te més que una mà.

Gràcies a qui ja l’ha reservat, a qui l’espera, a qui el llegirà en silenci. I a qui encara no el coneix, però sent que pot trobar-se dins d’ell: podeu escriure’m i trobarem la manera de fer-vos-el arribar. 📩 arturestudi@hotmail.com

Aquest llibre no és una resposta. És una invitació a parar. A sentir. A respirar.

Artur Álvarez

(publicat 28 de maig de 2025)

La intel·ligència artificial, amenaça o oportunitat?

LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL, AMENAÇA O OPORTUNITAT?

Una reflexió ètica, creativa i necessària sobre el paper de la IA en les belles arts i en la literatura en particular.

Opinió

Vivim una d’eixes cruïlles que marquen un abans i un després en la història cultural i tecnològica de la humanitat. La irrupció de la intel·ligència artificial (IA) en l’àmbit de les belles arts —i més específicament en la literatura— ha generat un terratrémol d’opinions contraposades, d’entusiasmes i recels, de defenses apassionades i condemnes categòriques. Estem davant d’una amenaça que posa en perill l’autenticitat creativa? O, pel contrari, davant d’una eina revolucionària que pot multiplicar les capacitats dels artistes i escriptors del segle XXI?

La veritat és que, com va ocórrer en el seu moment amb l’aparició del corrector ortogràfic, del processador de textos o de les bases de dades de sinònims i rimadors, la IA ha arribat per a quedar-se. Negar-ho, témer-ho o invisibilitzar-ho no farà que desaparega. Com tota tecnologia disruptiva, ha aterrat en un ecosistema creatiu que no estava del tot preparat per a la seua arribada. Ens ha agafat a contrapèl. Però la història de la humanitat —i de la literatura en particular— és també la història de l’adaptació a nous llenguatges, ferramentes i paradigmes.

Un dels símptomes més evidents d’esta transició tensa és el silenci de molts autors i autores que, tot i utilitzar eines d’IA en el seu procés creatiu, no ho reconeixen per por al desprestigi. Encara existeix una idea molt arrelada que recolzar-se en estes tecnologies suposa una espècie de "trampa", un acte que resta valor a l’esforç humà, com si el teclat haguera invalidat el bolígraf, o l’editor de textos haguera llevat mèrit al manuscrit.

I, tanmateix, durant dècades hem utilitzat sense complexos correctors ortogràfics, processadors semàntics, cercadors de sinònims, traductors automàtics o programes de mètrica. Eines totes elles que també van ser vistes en el seu dia amb desconfiança. Quina és, aleshores, la diferència? La clau està en el grau d’autonomia i en la suposada creativitat que atribuïm a la IA actual. Però ací convé detindre’s: crear consisteix únicament a generar text, imatge o so? No hi ha creació també en la selecció, en la revisió, en la combinació, en la intenció i en l’emoció que s’imprimeix en una obra?

La IA pot escriure, pintar, compondre i fins i tot imitar estils literaris amb una destresa sorprenent. Però això no significa que haja de substituir l’artista. Com a eina, pot ajudar-nos a estalviar temps, a explorar possibilitats, a desbloquejar idees, a experimentar sense por. En mans d’un creador conscient, pot convertir-se en un aliat poderós, del mateix mode que ho és una paleta de colors per a un pintor o una taula de muntatge per a un cineasta.

El problema no és la IA. El problema és com decidim utilitzar-la. En este punt, l’ètica esdevé una brúixola imprescindible. Perquè si alguna cosa defineix el vertader creador és el seu compromís amb l’autenticitat, amb la recerca d’una veu pròpia, amb la voluntat de dir alguna cosa que valga la pena ser escoltada. La IA no substitueix este procés. Pot facilitar-lo o entorpir-lo, depenent de l’honestedat amb què s’integre en el flux creatiu.

Una pregunta clau que hem de fer-nos és: què valorem realment en una obra artística o literària? Ens importa que haja sigut creada per una persona o per una màquina? O ens importa que ens emocione, ens transforme, ens desperte una pregunta o una revelació? Detectar si una obra està feta amb IA no hauria de ser el centre del debat. L’essencial és l’impacte que genera en qui la llig, l’escolta o la contempla. I també, per descomptat, el gaudi que produïx en qui la crea.

Per això, més que criminalitzar-ne l’ús, hauríem de centrar-nos a promoure la transparència, preservar la originalitat, evitar el plagi i exigir el compliment d’una ètica del creador. En este nou escenari, el repte no és prohibir, sinó educar: oferir ferramentes perquè els artistes, escriptors i lectors aprenguen a conviure amb la IA sense perdre de vista els principis que sustenten l’art com a experiència humana.

Un dels punts més conflictius és l’ús de fonts per a entrenar models d’IA. Qui ha decidit quins textos s’utilitzen? Es respecta l’autoria de les obres originals? Es retribueix els creadors els estils i continguts dels quals han alimentat estes intel·ligències? Estes preguntes no són menors. Perquè darrere de l’eficiència de la IA hi ha milers d’hores de lectura i anàlisi d’obres que formen part del patrimoni intel·lectual de la humanitat. Exigir transparència, equitat i respecte als drets d’autor és tan urgent com inevitable.

Ara bé, convé recordar que tot creador es nodrix d’altres creadors. Els escriptors tenen influències, els pintors beuen d’escoles, els músics s’inspiren en melodies prèvies. La diferència és que, en el cas de la IA, eixe procés d’absorció és massiu, veloç i moltes vegades opac. No es tracta de frenar-ne l’avanç, sinó de regular-lo amb justícia i sentit comú.

Estem vivint un moment vertiginós en què la tecnologia corre més que la nostra capacitat d’assimilació. Despenjar-se d’este tren equival a instal·lar-se en la irrellevància. No adaptar-se als canvis tecnològics significa quedar relegat en el vagó de cua, observar el futur des d’una estació que ja no figura al mapa.

I tanmateix, adaptar-se no significa rendir-se. Utilitzar la IA no significa renunciar a la nostra veu. Al contrari: pot ser una forma d’amplificar-la, d’explorar-la, de descobrir matisos que d’una altra manera quedarien ocults. La clau està en l’ús conscient, ètic i creatiu d’esta eina.

La IA no és només una eina. És també un mirall. Un reflex de les nostres pròpies preguntes, pors, desitjos i contradiccions. Ens obliga a repensar què significa crear, què valorem en una obra d’art, què volem preservar com a humans. En este sentit, la seua aparició no és només una revolució tècnica. És, sobretot, una revolució filosòfica i cultural.

Afrontar esta realitat amb honestedat, sentit crític i obertura de ment és la millor manera de no perdre el tren. Perquè en el fons, la vertadera amenaça no és la IA. La vertadera amenaça seria deixar de crear per por a no ser reconeguts com a autèntics. Oportunitat o amenaça, la resposta està —com sempre— en les nostres mans.

Artur Álvarez

(publicat 15 de maig de 2025)