CARLOS ÁLVAREZ PRESENTA ‘BIG BAND’: UNA NIT PER GUARDAR AL COR

Delicadesa, potència i emoció es van unir al Teatre del Raval de Castelló en la presentació d’un debut discogràfic que va deixar empremta. Música, entrega i veritat damunt de l’escenari.

Que un pare parle de la presentació en directe del primer treball discogràfic del seu propi fill no sol ser una cosa molt objectiva. Ja se sap: el cor sempre tira cap a casa.

Però el que es va viure ahir al Teatre del Raval de Castelló va ser per al record.

El que va passar allí va ser un esdeveniment que justifica no reprimir les ganes d’elogi... o més bé, de rendir-se a l’emoció.

Perquè anit vam vibrar. Amb cada nota, amb cada lletra, amb cada vers. I això no és amor de pare. Això és música de veritat. De la bona.

Es van apagar els llums. La banda va anar ocupant les seues posicions, un a un, com si cada músic prenguera lloc en una cerimònia íntima i poderosa. Llavors va aparéixer Carlos. Decidit. Convençut que el material musical que estava a punt de presentar tenia la força suficient per estremir, per captivar.

Els seus seguidors ja coneixíem el disc, BIG BAND. L’havíem escoltat prou vegades com per saber que no estàvem davant d’una obra qualsevol. Des del primer moment, tant la crítica especialitzada com qui l’havíem assaborit, sabíem que es tractava d’un treball excepcional. I somiàvem amb escoltar-lo en directe, imaginant que seria una experiència capaç de posar-nos la pell de gallina.

I així va ser. Va ser això... i més.

Tot va començar amb un so envoltant que va inundar el Teatre del Raval. Una atmosfera sonora que ens anunciava alguna cosa gran, una cosa que s’intuïa important, amb una força a punt d’esclatar en llum i emoció.

Carlos no estava sol. Al seu costat, una banda formada per músics excepcionals, d’aquells que no només acompanyen, sinó que eleven.

Adrián Picazo al baix, Pedro Corral a la bateria, Carlos Soler a la guitarra, i la mestria incontestable de Luís Prado al piano.

Una formació d’altíssim nivell que va embolcallar cada tema amb precisió, emoció i saviesa sonora.

Junts, van donar forma al que ja es perfila com una proposta única: Carlos Álvarez i el seu treball 'BIG BAND'.

I per si això no fora prou, hi hagué moments —autènticament èpics— en què, des de les butaques, va emergir un cor de veus que va afegir un esclat inesperat, desmesurat, quasi cinematogràfic.

Una aparició tan sorprenent com commovedora, que va convertir l’actuació en alguna cosa més que un concert: en una experiència col·lectiva, compartida i profundament vibrant.

Carlos, a poc a poc, va anar desgranant tots els temes del disc, intercalant entre cançó i cançó aquells comentaris seus tan singulars, plens d’ironia, proximitat i autenticitat. Se’l notava segur, còmode, gaudint profundament del que estava fent. I això —quan passa— es contagia des de l’escenari fins a l’última fila.

Cada solo, cada toc de la seua guitarra, supurava qualitat, sensibilitat i molt, molt de sentiment.

Però si hi hagué una sorpresa que en directe ens va desarmar, va ser la seua veu. Potent. Clara. I, des del meu punt de vista, el més important: personal i intransferible.

Una veu que no imita, que no busca assemblar-se a ningú. Una veu que és seua, com també ho és la seua manera d’entendre i viure la música. Un segell reconeixible, que el distingeix, que el defineix. Com un músic amb majúscules. Com un artista complet.

Juntament amb els temes del disc, Carlos ens va regalar també una versió commovedora de Shine on You Crazy Diamond de Pink Floyd. Un homenatge elegant i respectuós, que va saber fer seu sense trair l’essència de l’original. Va ser un d’aquells moments que es queden gravats a la memòria.

I encara hi hagué més.

Carlos Soler, company d’escenari, ens va sorprendre amb una interpretació vibrant de
Don't Let Me Down de The Beatles, mentre que el mestre Luís Prado ens va fer viatjar en el temps amb 'Delitos y Faltas', una joia rescatada de la seua etapa en Señor Mostaza.

Dues intervencions que no van ser simples interludis, sinó capítols destacats dins d’una nit que ja tocava allò inoblidable.

I a poc a poc, com tot allò que val la pena, va arribar el final.

Carlos es va reservar per a aquell moment els dos temes més especials del seu treball discogràfic. Un per la seua càrrega emotiva: 'Cosas de la edad', dedicat amb tendresa a la seua àvia materna.

L’altre, 'Es justo ahí', per ser l’estendard del seu projecte BIG BAND. Per a aquest últim tema, va convidar a acompanyar-lo a la guitarra a Víctor Malasombra, qui també va participar en el videoclip oficial.

El colofó no podia ser més enlluernador. Ni més vibrant.

El públic, dempeus, va corejar el tema i va aplaudir amb entusiasme desbordat.

I Carlos, visiblement emocionat, no parava d’agrair cada gest, cada mirada, cada presència. La seua gratitud era genuïna. Se’l veia feliç.

I eixa felicitat, compartida, va convertir la presentació en directe del seu primer treball discogràfic en alguna cosa més que un concert: va ser una celebració.

I jo, com a pare, no puc evitar dir-ho: em sent molt orgullós d’ell.

Per la seua música, per la seua entrega, pel seu talent. Però, sobretot, per la seua manera d’estar al món.

Perquè anit no només vam veure un gran músic. Vam veure una persona lluminosa, generosa, que ens va fer sentir part d’una cosa bonica.

Artur Álvarez

(publicat 2 de juny de 2025)

Per què vaig escriure 'Allà on l’aire sagna'

Una ciutat que no estima, una veu que resisteix. Apunts íntims sobre un poemari nascut de la necessitat d’escriure per no desaparéixer.

'Allà on l’aire sagna' no és només un títol: és un lloc emocional. Una ciutat que no acull però tampoc expulsa del tot. Una frontera entre el que visc i el que imagine, entre el que em dol i el que no sabria dir si no fora en vers.

Aquest llibre naix d’una necessitat íntima: la de posar paraules a una vida urbana que de vegades sembla que només et tolera. Vaig arribar a una ciutat —no importa quina, perquè al final totes poden ser la mateixa— amb ganes de construir-me, i em vaig trobar amb una soledat que em demanava un llenguatge nou. Eixe llenguatge és la poesia.

Els poemes d’aquest recull no estan fets de teoria, sinó de vivència. D’observació. D’aquelles escenes que passen desapercebudes però que m’han colpit: una mirada perduda al metro, un entrepà solitari en un banc, una finestra encesa a la nit com si volguera dir “encara hi ha algú”.

Hi ha molta veritat en aquest llibre, però no sempre literal. La veritat, per a mi, no és una cronologia exacta, sinó una emoció compartida. Algunes coses les he viscut. D’altres les he sentit com si foren meues. Totes tenen en comú el desig de resistir la indiferència, de fer habitable el silenci.

Allà on l’aire sagna és, també, una forma de resistència com a autor autogestionat i independent. Cada exemplar que arriba a mans d’algú és una petita victòria. Una forma de dir: “estic ací, i el que sent importa”. No tinc una gran editorial darrere, però sí una veu que insisteix en existir malgrat el soroll.

Aquest poemari és per a qui s’ha sentit perdut en una ciutat massa gran. Per a qui ha volgut cridar però només ha pogut escriure. Per a qui sap que, de vegades, un vers pot sostenir-te més que una mà.

Gràcies a qui ja l’ha reservat, a qui l’espera, a qui el llegirà en silenci. I a qui encara no el coneix, però sent que pot trobar-se dins d’ell: podeu escriure’m i trobarem la manera de fer-vos-el arribar. 📩 arturestudi@hotmail.com

Aquest llibre no és una resposta. És una invitació a parar. A sentir. A respirar.

Artur Álvarez

(publicat 28 de maig de 2025)

La intel·ligència artificial, amenaça o oportunitat?

LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL, AMENAÇA O OPORTUNITAT?

Una reflexió ètica, creativa i necessària sobre el paper de la IA en les belles arts i en la literatura en particular.

Opinió

Vivim una d’eixes cruïlles que marquen un abans i un després en la història cultural i tecnològica de la humanitat. La irrupció de la intel·ligència artificial (IA) en l’àmbit de les belles arts —i més específicament en la literatura— ha generat un terratrémol d’opinions contraposades, d’entusiasmes i recels, de defenses apassionades i condemnes categòriques. Estem davant d’una amenaça que posa en perill l’autenticitat creativa? O, pel contrari, davant d’una eina revolucionària que pot multiplicar les capacitats dels artistes i escriptors del segle XXI?

La veritat és que, com va ocórrer en el seu moment amb l’aparició del corrector ortogràfic, del processador de textos o de les bases de dades de sinònims i rimadors, la IA ha arribat per a quedar-se. Negar-ho, témer-ho o invisibilitzar-ho no farà que desaparega. Com tota tecnologia disruptiva, ha aterrat en un ecosistema creatiu que no estava del tot preparat per a la seua arribada. Ens ha agafat a contrapèl. Però la història de la humanitat —i de la literatura en particular— és també la història de l’adaptació a nous llenguatges, ferramentes i paradigmes.

Un dels símptomes més evidents d’esta transició tensa és el silenci de molts autors i autores que, tot i utilitzar eines d’IA en el seu procés creatiu, no ho reconeixen per por al desprestigi. Encara existeix una idea molt arrelada que recolzar-se en estes tecnologies suposa una espècie de "trampa", un acte que resta valor a l’esforç humà, com si el teclat haguera invalidat el bolígraf, o l’editor de textos haguera llevat mèrit al manuscrit.

I, tanmateix, durant dècades hem utilitzat sense complexos correctors ortogràfics, processadors semàntics, cercadors de sinònims, traductors automàtics o programes de mètrica. Eines totes elles que també van ser vistes en el seu dia amb desconfiança. Quina és, aleshores, la diferència? La clau està en el grau d’autonomia i en la suposada creativitat que atribuïm a la IA actual. Però ací convé detindre’s: crear consisteix únicament a generar text, imatge o so? No hi ha creació també en la selecció, en la revisió, en la combinació, en la intenció i en l’emoció que s’imprimeix en una obra?

La IA pot escriure, pintar, compondre i fins i tot imitar estils literaris amb una destresa sorprenent. Però això no significa que haja de substituir l’artista. Com a eina, pot ajudar-nos a estalviar temps, a explorar possibilitats, a desbloquejar idees, a experimentar sense por. En mans d’un creador conscient, pot convertir-se en un aliat poderós, del mateix mode que ho és una paleta de colors per a un pintor o una taula de muntatge per a un cineasta.

El problema no és la IA. El problema és com decidim utilitzar-la. En este punt, l’ètica esdevé una brúixola imprescindible. Perquè si alguna cosa defineix el vertader creador és el seu compromís amb l’autenticitat, amb la recerca d’una veu pròpia, amb la voluntat de dir alguna cosa que valga la pena ser escoltada. La IA no substitueix este procés. Pot facilitar-lo o entorpir-lo, depenent de l’honestedat amb què s’integre en el flux creatiu.

Una pregunta clau que hem de fer-nos és: què valorem realment en una obra artística o literària? Ens importa que haja sigut creada per una persona o per una màquina? O ens importa que ens emocione, ens transforme, ens desperte una pregunta o una revelació? Detectar si una obra està feta amb IA no hauria de ser el centre del debat. L’essencial és l’impacte que genera en qui la llig, l’escolta o la contempla. I també, per descomptat, el gaudi que produïx en qui la crea.

Per això, més que criminalitzar-ne l’ús, hauríem de centrar-nos a promoure la transparència, preservar la originalitat, evitar el plagi i exigir el compliment d’una ètica del creador. En este nou escenari, el repte no és prohibir, sinó educar: oferir ferramentes perquè els artistes, escriptors i lectors aprenguen a conviure amb la IA sense perdre de vista els principis que sustenten l’art com a experiència humana.

Un dels punts més conflictius és l’ús de fonts per a entrenar models d’IA. Qui ha decidit quins textos s’utilitzen? Es respecta l’autoria de les obres originals? Es retribueix els creadors els estils i continguts dels quals han alimentat estes intel·ligències? Estes preguntes no són menors. Perquè darrere de l’eficiència de la IA hi ha milers d’hores de lectura i anàlisi d’obres que formen part del patrimoni intel·lectual de la humanitat. Exigir transparència, equitat i respecte als drets d’autor és tan urgent com inevitable.

Ara bé, convé recordar que tot creador es nodrix d’altres creadors. Els escriptors tenen influències, els pintors beuen d’escoles, els músics s’inspiren en melodies prèvies. La diferència és que, en el cas de la IA, eixe procés d’absorció és massiu, veloç i moltes vegades opac. No es tracta de frenar-ne l’avanç, sinó de regular-lo amb justícia i sentit comú.

Estem vivint un moment vertiginós en què la tecnologia corre més que la nostra capacitat d’assimilació. Despenjar-se d’este tren equival a instal·lar-se en la irrellevància. No adaptar-se als canvis tecnològics significa quedar relegat en el vagó de cua, observar el futur des d’una estació que ja no figura al mapa.

I tanmateix, adaptar-se no significa rendir-se. Utilitzar la IA no significa renunciar a la nostra veu. Al contrari: pot ser una forma d’amplificar-la, d’explorar-la, de descobrir matisos que d’una altra manera quedarien ocults. La clau està en l’ús conscient, ètic i creatiu d’esta eina.

La IA no és només una eina. És també un mirall. Un reflex de les nostres pròpies preguntes, pors, desitjos i contradiccions. Ens obliga a repensar què significa crear, què valorem en una obra d’art, què volem preservar com a humans. En este sentit, la seua aparició no és només una revolució tècnica. És, sobretot, una revolució filosòfica i cultural.

Afrontar esta realitat amb honestedat, sentit crític i obertura de ment és la millor manera de no perdre el tren. Perquè en el fons, la vertadera amenaça no és la IA. La vertadera amenaça seria deixar de crear per por a no ser reconeguts com a autèntics. Oportunitat o amenaça, la resposta està —com sempre— en les nostres mans.

Artur Álvarez

(publicat 15 de maig de 2025)

La representació de la soledat en la poesia moderna

Opinió

Hi ha silencis que no són buits. Són plens de tot el que no ens hem atrevit a dir, de tot allò que hem perdut pel camí. D’això parla la poesia moderna quan parla de la soledat. No de la soledat de no tindre ningú al costat, sinó d’eixa altra, més fonda, més íntima: la de sentir-te sol, fins i tot quan estàs envoltat de gent.

A casa nostra, poetes com Vicent Andrés Estellés ens ho han explicat amb una veritat tan crua que gairebé fa mal. Estellés no escrivia per als salons ni per als premis; escrivia per als qui havien conegut la gana, el desig i el dolor. A L’hotel París, per exemple, la soledat no és una idea abstracta: és un llit fred, una finestra bruta, una absència que pesa com una pedra al mig del pit.

I després està Màrius Sampere, que va entendre que la soledat no és una anècdota, sinó una condició humana. A L'home i el límit, Sampere parla de fronteres invisibles, de murs que ens aïllen fins i tot de nosaltres mateixos. Llegir-lo és com mirar-se al mirall i reconéixer, per fi, la pròpia fragilitat.

Maria-Mercè Marçal ens recorda que la soledat pot ser també una herència, una marca a la pell. Ella, que va escriure des de la perifèria —com a dona, com a poeta en un país petit—, va convertir la seua solitud en força. Cada vers seu és una batalla guanyada a l’oblit.

Potser per això la poesia ens continua atrapant. Perquè, quan l'escoltem de veritat, descobrim que tots compartim, d’una manera o altra, la mateixa soledat. I que posar-li paraules no la fa més gran, sinó més suportable.

Artur Álvarez

(publicat 27 d'abril de 2025)

La Ciutat al Revés

Relat Curt

A mi sempre m’ho contava la meua àvia, com si fora una rondalla. Però no d’eixes que s’inventen per dormir els xiquets, no. Era una d’eixes històries que pesen, que t’arrosseguen per dins, i et deixen pensant si no serà que, potser, tenen més veritat que moltes veritats.

Ella deia que existia un lloc, molt lluny o molt a prop, això mai quedava clar, on els morts vivien i els vius només esperaven. Una ciutat antiga, amb l’olor de pa recent i de terra mullada, que portava el nom de Nirobi. I si bé el nom sonava com a melangia, la ciutat era plena de vida —de la vida dels que ja no tenien cos, però sí ànima, desig, records... i futur.

Els que havien mort allí començaven una segona vida. I no era una metàfora. Trobaven feina, feien nous amics, s’enamoraven com si ho feren per primera volta, i alguns fins i tot tornaven a tindre fills. Com si la mort fora només una porta més, la que donava accés a la vertadera existència. Una que no s’acabava mai.

Els vius, nosaltres, vivíem sabent que açò era només el vestíbul. Que tot el que fèiem era assajar. Algunes mares, quan acaronaven el seu nadó, li xiuxiuejaven al llit: "Vine a estimar aquest món que no és teu, que el teu t’espera més enllà." I els vells, en lloc de tindre por, tenien pressa. Volien morir, però no per fugir —sinó per arribar.

Encara recorde com em duia l’àvia al cementeri. Allà, les làpides tenien flors fresques cada dia, però no per costum, sinó perquè sabien que darrere d’aquella pedra hi havia algú viu. Ella parlava amb son pare, amb sa mare, amb una serenor que a mi em desconcertava.

— No plores, filla. Ací no s’enterra ningú. Ací es trasllada la gent. I jo, quan em toque, també me n’aniré a viure.

I així, mentre el món s'entestava a pensar que morir era acabar, a Nirobi tots sabien que era començar.

Artur Álvarez

Desconnectar per tornar a viure

Opinió

Hi ha dies, com els d’ara, en què la primavera esclata sense demanar permís, i tot allò que és viu, verd, espontani i antic, torna a recordar-nos que estem ací per alguna cosa més que fer scroll. Dies en què la natura s’entesta a dir-nos, sense parlar, que encara som a temps. Però nosaltres, moltes vegades, no l’escoltem. Ens costa molt, massa, deixar el mòbil a casa i eixir a caminar, com es caminava abans: sense rumb fix, sense pressa, sense mapa i amb el cor obert a tot el que encara no sabem.

En lloc d’això, triem, gairebé sense adonar-nos, seure a la terrassa d’un bar o en un banc d’un parc i pegar-li l’ull, un altre dia més, a la pantalla d’un telèfon que sembla que ho conté tot, però que, en realitat, ens roba més del que ens dona. Ens roba el present. Ens roba la mirada sincera, la capacitat d’avorrir-nos, el silenci preciós en què es fan grans les reflexions. Ens roba, fins i tot, l’alegria de descobrir un lloc nou, un caminet estret ple de flors silvestres o l’olor humida de la terra després d’una pluja curta.

Hi ha un abisme entre mirar un paisatge a través d’una fotografia —encara que siga preciosa, encara que ens emocione per un segon— i viure’l de debò. Entre veure’l i estar-hi. En realitat, el dilema no és tan sols entre la pantalla i la natura, sinó entre una forma de viure que ens manté desconnectats de nosaltres mateixos i una altra que ens convida, com una abraçada antiga, a tornar a casa.

Perquè hi ha pocs llocs més nostres que un camí de terra enmig del no-res, amb arbres que semblen dir el teu nom quan bufa el vent. En eixos llocs, quan no sona cap notificació, quan no hi ha cobertura ni falta que fa, és on podem preguntar-nos coses que ja no ens preguntem mai: Qui soc? Cap a on vaig? Visc com vull o només estic deixant que la vida passe?

Potser per això ens fan tanta por. Perquè el silenci de la natura és exigent. Perquè davant d’un paisatge viu no podem fingir. Ens mostra, sense pietat, però amb una tendresa infinita, totes les coses que estem deixant passar per mirar un telèfon.

I tanmateix, continuem. Continuem vivint com si tinguérem tot el temps del món. Continuem atrapats en una mena de sonambulisme tecnològic, passant vídeos, likes, stories, memes, missatges curts com espurnes. I mentrestant, la vida real, la que fa olor de gespa i de pa recent, la que no es pot penjar en cap xarxa, la que no busca seguidors, se’ns escapa entre els dits.

No, no es tracta de demonitzar la tecnologia. Els mòbils són útils, molt útils, però no haurien de substituir el món. I encara menys la nostra ànima. Perquè si hi ha alguna cosa que no ens podrà donar mai una pantalla, és eixa sensació de plenitud que t’ompli quan camines a soles, en silenci, pel mig d’un camp i sents que la vida, malgrat tot, encara pot ser bella.

Hauríem de tindre el valor de desconnectar per reconnectar. Amb el món. Amb la gent. Amb nosaltres. Hauríem de recuperar el costum —potser l’ofici— de mirar als ulls, de escoltar el cant d’un ocell, de perdre’ns expressament per trobar-nos.

Perquè viure no és només respirar. Ni sobreviure. Viure és estar. I estar de veritat, hui en dia, és un acte revolucionari.

Artur Álvarez

(publicat 20 d'abril de 2025)

Donant-li voltes a això 
de l’objectiu i el subjectiu

Pensant la Vida

A veure, que tot això de com veiem la realitat… té tela. Depén molt de com s’interprete. De vegades jutgem les coses pel que són, tal qual, com si foren veritats absolutes, i altres vegades ho fem segons el nostre gust, el nostre punt de vista, o com sentim.

I sí, és veritat que hi ha coses que són com són, sense discussió. Però també és cert que cadascú interpreta el món a la seua manera. I no sempre coincidim.

Per exemple, dir que la llet té calci o que el llima és un cítric, això és objectiu, no hi ha massa volta de fulla. Ho sap tothom i no depén del gust de ningú. Ara, dir que una pel·li és un rotllo o que el xocolate és la millor cosa del món, ja és un altre cantar. Això és completament subjectiu. Tu pots flipar amb el xocolate i jo preferir una mandarina.

Tot això ve perquè fa poc vaig tindre una conversa ben curiosa arran d’un quadre i del que considerem bellesa. Sí, sí, d’això que pareix tan abstracte però que tanta guerra dona.

La cosa va començar amb una discussió sobre una obra de pintura abstracta. En concret, un quadre anomenat Taronja, Roig, Groc de l’artista Mark Rothko, pintat al 1961. Doncs bé, aquest quadre es va vendre a Nova York el 2012 per més de 66 milions d’euros. Flipa.

L’altre, amb qui parlava, es posava les mans al cap: “Però com pot ser que paguen eixe pastó per dos rectangles roig i taronja damunt d’un fons groc?!”. I rematava amb frases com “Com pot la crítica dir barbaritats com que l’escala i la força del color són la visió profunda de Rothko?!”... I encara pitjor: “Per favor, no em compares açò amb un Velázquez o un Goya”.

I ahí està el quid de la qüestió: ell estava parlant des del seu punt de vista, clarament subjectiu, i ho volia fer passar per una veritat universal. Que si a ell no li agrada, doncs no val, i punt.

Però clar, si parlem de bellesa, estem parlant de sensacions. Si una obra, per molt rara que semble, et transmet alguna cosa, et fa sentir, et fa pensar… per què no pot ser bonica o valuosa? Si a algú un punt negre damunt d’un llenç blanc li pareix art, doncs qui som nosaltres per a dir que no?

Ara, objectivament, el quadre de Rothko és una peça clau de la pintura abstracta. Això no ho pot negar ningú. Una altra cosa és que a tu et parega massa simple, que no et diga res… Però això ja és el teu gust, no una veritat absoluta.

En resum: la bellesa és una cosa molt personal, molt de cadascú. I això de voler dir què s’ha de sentir davant d’una obra d’art… sincerament, em sembla un error. Cada ull la veu d’una manera, cada ànima la sent diferent.

Com deia aquell famós vers de Ramón de Campoamor:

"En aquest món traïdor,

res no és veritat ni mentida,

tot depén del color

del vidre amb què es mira."

Artur Álvarez

(publicat 15 d'abril de 2025)